La diferència d’indumentària entre sexes (segle XIV)

Al segle XIV es produeix un succés de gran transcendència: la població europea queda reduïda a un terç per la pesta de 1348. Aquest fet impactarà tant a la societat com a la moda, i, entre les múltiples respostes humanes davant d’aquest succés, es va donar una major importància al vestit, especialment per part dels més poderosos. A més, durant aquest segle ja es pot considerar que la professió de sastre s’ha assolit totalment i que persones especialitzades en la talla i confecció dels vestits satisfeien a la clientela i a les seves demandes cada cop més complicades que van sorgir al llarg del segle XIV.

 A les primeres dècades del segle, la moda seguirà mantenint els mateixos vestits, amb lleugeres variacions estructurals, però durant la segona meitat del segle es produirà un canvi radical: l’aparició de peces de vestir curtes, com van ser diferents tipus de jaquetes i el “jubón(espècie de camisa rígida masculina que cobria des de les espatlles fins a la cintura i que anava cenyida i ajustada al cos; fig.1), van determinar la diferenciació definitiva entre la indumentària femenina i masculina. Ambdues peces de roba estaven dissenyades amb la finalitat de modelar el cos, seguint els dictàmens estètics de l’època. La creació d’aquestes peces va provocar una transformació substancial en les mitges, que fins aquest moment havien cobert el peu i la cama fins a la meitat de la cuixa i que ara es prolongaven fins a la cintura.

Aquestes transformacions, a l’igual que va passar amb la innovació en la confecció de les túniques del segle XIII, primerament es van donar a l’àmbit militar, per passar immediatament al civil. I aquest dinamisme d’intercanvi militar-civil va continuar al llarg de la història a causa de la continua investigació que el món militar realitzava per buscar peces de vestir més còmodes, d’acord amb la seva funció ofensiva i defensiva i, per altra banda, perquè el món militar es lliurava de les continues pragmàtiques que els reis van anar dictant per controlar les pràctiques indumentàries de la població.

De totes maneres, deixant de banda la diferenciació sexual a l’hora de vestir, va ser també al segle XIV quan va sorgir una peça de vestir comuna pels dos sexes, molt apreciada sobretot pels estaments més poderosos: la hopalanda (fig.2), una espècie de peça de roba solta i ample, llarga o curta, com una bata que es posava per sobre del vestit, cenyida a la cintura amb un cintura, un coll alt i recte i unes mànigues llargues que podien arribar al terra; també es podia revestir amb pell.

Anuncis

El vestit a la Baixa Edat mitjana

Aquest període es caracteritza per la diversificació social del vestit, conseqüència de la pacífica situació política, dels progressos tecnològics i de l’actiu comerç entre Orient i Occident que afavorirà el creixement econòmic i la urbanització de la població, aguditzant les diferències socials. Aquest context socioeconòmic provocarà el sorgiment d’una aspiració col·lectiva al luxe, fet que també marcarà la diferències socials en el vestit per la utilització de certs teixits, pells o colors costosos que tan sols uns pocs es podien permetre, destacant els teixits hispanomusulmans treballats en tallers àrabs establerts a l’Al-Àndalus com els més luxosos.

Es produirà un increment dels tipus de vestit, ja sigui pels nous models que sorgeixen com per com s’elaboren. A més, s’observa que els patrons dels vestits comencen a complicar-se, però sense arribar al nivell de complexitat que presentarien els vestits de finals del segle XIV. No obstant, va ser durant aquest segle quan es va començar a desenvolupar l’art de la sastreria: es va passar de la realització de la senzilla i lineal túnica del període romànic amb forma de “T”, que es construïa amb peces de tela de talla rectangular, a introduir una important variant estructural com va ser l’afegiment d’una peça de tela triangular als costats de la túnica i una talla més sofisticada als vestits ajustats, que ens indiquen la intervenció d’un professional de la sastreria en la confecció de les peces de roba.

De la mateixa manera que el període anterior, existirà a tot l’Occident un vestit comú. El país que més va intervenir a la creació d’un art dedicat al vestit i a la confecció del vestit gòtic va ser França, tot i així, els regnes cristians seguirà la moda que es podria anomenar “internacional”. Tot i que segueix havent una indiferència en quan el vestit masculí el femení, en aquest últim s’observa una sèrie de trets molt originals que es deuen a la supervivència de modes anteriors i a la influència del món musulmà. A més, en comparació als segles anteriors, hi haurà un augment del número de peces de vestir bàsiques: camises, mitges masculines i femenines, túniques interiors encordades (fig.1) o no i túniques revestides de pell (fig2).

Cal remarcar certes peces típicament peninsulars que destaquen per la seva bellesa com són les camises femenines brodades amb fils de seda de vistosos colors amb motius decoratius que provenien del món musulmà. Aquestes camises van ser denominades com “camises margomades” i van formar part de l’aixovar femení fins el regnat dels Reis Catòlics. A més, tot i que en tota Europa apareixen els vestits sense mànigues, sorgirà a la Península una variant en que s’obrirà de forma exagerada les túniques encordades o les revestides amb pell amb el suposat propòsit de mostrar àmpliament la camisa margomada.

A sobre d’aquestes peces de vestir, de la mateixa manera que a l’etapa anterior, es seguiran portant mantells i capes. I entre els mantells hi haurà un model genuïnament ibèric que consistia en una obertura lateral per on passar el braç.

PS. A la pròxima entrada tractaré la diferència de vestits segons el sexe de les persones.

El vestit a l’Alta Edat mitjana

El tema de la indumentària sovint ha estat menyspreat per ser un aspecte superficial de les persones, però si s’analitza més a fons es pot dir que la forma de vestir va lligat a les estructures de la quotidianitat com podria ser l’alimentació. És a dir, més enllà de l’aspecte estètic, la vestimenta determina l’estament social al qual es pertany i la condició d’hom en el seu context, a més de ser un tret característic de les diferents cultures i civilitzacions. Sociològicament, la vestimenta té com a finalitat la configuració d’una imatge pròpia, d’individualitat, però, contradictòriament, serà la por a ser diferent i a quedar-se aïllat del grup el que impulsarà el seguiment de les modes. El vestit impera com un instrument de socialització, d’integració, tant per ser lluïts en els espais públics, com també per expressar de manera visual l’autoritat senyorial davant dels vassalls i dels súbdits i per senyalar la condició social de cadascú. Des del segle XII, la doctrina corporativa que considerava el regne com un corpus, dirigit pel rei, al que tots havien d’auxiliar, va desenvolupar formules representatives estamentals. Per tant, la indumentària, que és un conjunt de peces de roba i adorns que configuren l’aparença i la identitat de les persones a través del cos físic com del social, obeeix a funcions diverses: de necessitat bàsica, d’ostentació i luxe per expressar la condició econòmica, la funció professional, la distinció i la discriminació social, ètnica o religiosa . Així doncs és evident que els canvis geopolítics, econòmics, religiosos i, en definitiva, socials (p.ex. desenvolupament agrari, urbanització de la població, accés a les universitats, concepte nuclear de família, etc.) repercutiran en la forma de vestir de les persones.

L’Alta Edat mitjana es caracteritza per l’existència d’un tipus de vestit comú a tot l’Occident, conegut com el vestit romànic de drap, que serà utilitzat entre els segles X i XII, a més, aquest vestit era comú per ambdós sexes i no fins el segle XIV quan es diferenciarà el sexe de les persones per mitjà del vestit. De totes maneres, a causa del context sociopolític de la Península, on convivien més d’una cultura, aquesta regió del continent europeu es caracteritzarà per una gran varietat de túniques d’origen món musulmà com són, per exemple, la mutebag, que era ajustada i sense mànigues, i el mofarrex, que tenia una obertura des de la cintura, deixant les cames descobertes. Per altra banda, els pantalons llargs quedaran confinats als camperols, i els estaments més poderosos portaran calces cenyides a les cames amb lligues o agafades amb cintes al cinturó o a la camisa, però aquests trets no seran la norma d’aquest període.

La manufactura del vestit romànic comú era senzilla: es tallaven les mànigues i el cos en una peça de roba; a més, la diversitat de vestit no era excessiva, l’armari d’aquesta població era bastant bàsic i estava compost per camises, calces, túniques i mantells. Cal destacar que la diferència de vestit entre homes i dones era mínima, tan sols variava la llargada de la roba. Per la seva banda, els estaments benestants portaven túniques de diferents longituds que es sobreposaven. El tipus de vestit més elaborat de l’època, tant per home com per dona, era el vestit talar que es componia de dues túniques superposades i la de baix era més llarga. Dintre del vestit talar s’hi troba el vestit brial, que es vestia sobre una camisa i era més luxós ja que la tela més llarga solia ser d’alta qualitat i podia estar adornada amb brodats teixits amb fils de més alta qualitat i amb pedres precioses. Altres tipus de vestits eren els que es revestien amb pell i servien per cobrir les túniques; túniques obertes per la part davantera, com per exemple la adorra, que s’embotonava pel davant; túniques allargades per darrera dels turmells, a vegades amb punta i altres cops amb una cua rectangular, etc. Aquests vestits podien ser elaborats amb llana i lli i, al regne de Lleó, també es podien elaborar amb seda de colors. Les peces de roba es podien decorar amb tires, possiblement brodades, sobre els punys, mànigues i espatlles. Tanmateix, un mateix vestit podia estar elaborat amb diferents teles de colors o amb teixits decorats amb petits dissenys que ocupaven tota la tela, especialment amb grups de tres punts o ratlles gruixudes.
Per altra banda, el camperol vestia una túnica curta o una camisa llarga fins als genolls, que queia sobre les calces, que podien ser amples o ajustades, agafades amb un cordill a la cintura igual que la túnica, que tenia una obertura per introduir el cap. Aquesta indumentària es podia completar amb una armilla de pell pels dies més freds, ja que si es posaven algun tipus de jaqueta, les mànigues no facilitarien el treball del camp. Per últim, van ser els estaments més baixos i pobres els que van començar a vestir els pantalons, que es coneixen a través de l’herència de la tradició visigòtica i musulmana.
Finalment, a l’hora d’anar a dormir, l’home i la dona utilitzaven vestits especials per dita ocasió anomenats kamese o lecto; la dona també podia utilitzar l’estola, que més tard es convertirà en indumentària litúrgica. La roba interior masculina es composava de camisa i calces curtes, que recordaven als pantalons dels bàrbars, però molt més curts i que quedaven tapats amb la túnica; també utilitzaven una espècie de mitges de tela. La roba interior de la dona es componía d’una camisola, sense res a baix.

De totes maneres, deixant de banda aquesta simplicitat, serà en aquesta època en que es començarà a entreveure els primers treballs de sastreria. És a dir, a través de la iconografia ens ha arribat un tipus de túniques més evolucionades, ajustades al cos, amb mànigues molt vistoses per la seva amplada i amb gran bocamàniga. Això es deu a que a finals del segle XII, al món militar, es durà a terme una innovació del sistema de confecció que permetrà ajustar la roba al cos per facilitar el lliure moviment d’aquest. La tècnica consistia en que la peça de roba que es vestia sobre la cota de malla tingués una obertura a una banda amb una sèrie de forats pels quals es passaria una corda i s’ajustaria a mida el vestit al cos.

Per acabar, a sobre dels vestits, tant homes com dones, solien vestir mantells, herència del pallium romà, i capes, de forma semicircular que es lligaven al coll. També van seguir tenint una gran acceptació els mantells tancats femenins d’influència bizantina i la capa visigòtica curta. Altres mantells podien ser mobatans (revestits de pells), barraans (llana) i alifafens (compost de diferents pells). Les pells més utilitzades per elaborar aquestes peces de roba eren la de mostela, conill i anyell.

PS. A la pròxima entrada al bloc tractaré el tema de la indumentària a la Baixa Edat mitjana.