La instrumentalització de la suposada heretgia judaïtzant

Al llarg del segle XIV, els dirigents del regne castellà sovint van tendir a creure que la solució del problema jueu no era la tolerància de la minoria, sinó la seva conversió. Per aquest motiu, totes les estratègies elaborades per les oligarquies castellanes s’orientaven a la conversió jueva: les continues disposicions jurídiques i polítiques progressivament més segregacionistes; les controvèrsies i conferències entre cristians i jueus, anomenades historiogràficament com “reunions d’adoctrinament”; i al segle XV les predicacions de Vicenç Ferrer. Tots aquests dispositius van donar com a resultat un progressiu descens demogràfic de les comunitats jueves i, efectivament, un increment del número de “nous cristians”, tot i que també van haver jueus que van optar per la fugida cap altres territoris més favorables a les seves conviccions religioses, com fou el cas dels jueus dels territoris catalans que van emigrar cap al Regne de França.
No obstant, quan semblava que el problema dels jueus estava solucionat, els conversos van ser considerats un problema per part dels “cristians vells” i també per part dels seus companys neocristians, degut a l’auge i consolidació d’una mentalitat més aviat poc tolerant i reticent amb els nouvinguts al si del credo.

Bateig d’una jueva i d’un jueu, detall del retaule de sant Marc, catedral de Manresa. S. XV (fotografia de Ramon Manent)

Bateig d’una jueva i d’un jueu, detall del retaule de sant Marc, catedral de Manresa. S. XV (fotografia de Ramon Manent)

Probablement, en algunes ciutats, les velles oligarquies instrumentalitzaren la ràbia anti-jueva, i posteriorment anti-conversa, per evitar que famílies d’origen convers arribessin a ocupar certs llocs de poder a l’administració municipal. Almenys així ho fa constatar Julio Valdeón quan intenta explicar els avalots de Toledo al 1449 contra els conversos, però cal destacar que no és possible extrapolar-ho a totes ciutats dels regnes de Castella i Aragó.

Aquest odi anti-convers no va beneficiar a integrar-se als nous-cristians en les seves noves estructures socials, els quals encara no s’havien desvinculat plenament dels seus orígens jueus. Aquest últim aspecte és el que J. Valdeón denomina “el judaisme sociològic”, és a dir, la continuïtat d’hàbits culturals, lingüístics i econòmics entre els neo-crsitians, que va dificultar la integració dels nous cristians, els quals ja eren fills o nets dels primers conversos, però sota la mirada dels vells cristians i sota el violent context de mitjans del segle XV qualsevol aspecte de la seva vida va ser deformat fins convertir-lo en un fet denunciable davant de la justícia divina, la Inquisició. Serà en aquest moment quan apareixerà la sospita de l’heretgia judaïtzant ja que es va creure que mentre hi haguessin jueus practicants, els conversos es veurien irremeiablement empesos a judaïtzar.
Calia fer front a la situació i va ser llavors quan es va creure convenient crear la Inquisició (1478), un organisme controlat per la monarquia que sota el pretext religiós jutgés i condemnés a certs conversos que, segons les oligarquies municipals, posaven en perill l’estabilitat política del regne. En altres paraules, es va postular que l’heretgia es trobava al cor de molts cristians nous i que la seva insolència al pretendre igualar-se social i culturalment amb els vells cristians havia de ser castigada pel procediment d’una justícia ràpida, severa i inflexible .

Amb aquest panorama es va produir una psicosis col•lectiva de “caça de judaïtzants o de criptojueus”. Els processos inquisitorials dels conversos ofereixen una enorme varietat de situacions, entre elles conversos que reconeixen participar del judaisme, altres que sostenen que no es senten ni jueus ni cristians, uns que afirmen que el seu cristianisme deixa bastant que desitjar, etc., però dintre d’aquestes acusacions també es troben els delatats per judaïtzar, que tampoc van estar lliures d’arbitrarietats, com per exemple falses denúncies per part de cristians vells que veien aspectes herètics en el més insospitat comportament del convers, possiblement incitats per competències econòmiques i professionals, polítiques o eclesiàstiques entre famílies, o bé denunciats pels propis jueus que criticaven que aquests conversos haguessin abandonat la seva fe.
Cal destacar que tampoc deuria resultar gaire difícil acusar als conversos de no seguir correctament les doctrines de l’Església ja que es trobaven en un període d’integració a la societat cristiana. De fet, el Tribunal de la Fe no va saber definir inequívocament l’heretgia judaïtzant , la Inquisició es va trobar davant d’un procés d’assimilació que en ocasions va respectar i en altres, segons la pressió social, va tallar d’arrel i va castigar sota el qualificatiu d’heretgia.

Finalment, caldria remarcar que, després d’una Guerra Civil (1475-1479), el fet d’unir tota la cristiandat hispànica contra un enemic comú, és a dir, els conversos i el suposat comportament judaïtzant, va suposar la reconstrucció de l’aparell estatal i l’establiment d’un nou control territorial sota la forma d’un tribunal eclesiàstic que, en tant que estava compost per clergues, depenia del poder civil. El seu objectiu era religiós, però també polític ja que va procurar la unitat ideològica dels súbdits, enfortint tant la institució eclesiàstica com la monarquia .

En conclusió, hom s’hauria de preguntar si efectivament va existir l’heretgia judaïtzant, amb plena consciència dels qui la practicaven voluntàriament, o si seria més convenient considerar que assenyalar les pràctiques jueves que restaven en el comportament dels conversos com herètiques fou més aviat una estratègia política dels Reis Catòlics. Acabaven de fer-se amb el tron de Castella, al 1475, quan va esclatar la guerra civil i al llarg del seu regnat es van haver d’enfrontar a una societat dividida. Era necessari canalitzar l’agitament social cap a una minoria religiosa que es trobés en decadència, i els jueus van ser els que van rebre aquest rol: ja havien patit els avalots de finals del segle XIV i les seves aljames destructurades cada dia aportaven menys seguretat per aquesta comunitat, només tenien dues opcions, fugir o convertir-se. Un cop que la majoria es va convertit, l’odi anti-jueu es va transformar en odi anti-convers, una comunitat nouvinguda al sistema cristià, dèbil, vulnerable.

Auto de Fe, Pedro Berruguete, 1495

Auto de Fe, Pedro Berruguete, 1495

La diferència d’indumentària entre sexes (segle XIV)

Al segle XIV es produeix un succés de gran transcendència: la població europea queda reduïda a un terç per la pesta de 1348. Aquest fet impactarà tant a la societat com a la moda, i, entre les múltiples respostes humanes davant d’aquest succés, es va donar una major importància al vestit, especialment per part dels més poderosos. A més, durant aquest segle ja es pot considerar que la professió de sastre s’ha assolit totalment i que persones especialitzades en la talla i confecció dels vestits satisfeien a la clientela i a les seves demandes cada cop més complicades que van sorgir al llarg del segle XIV.

 A les primeres dècades del segle, la moda seguirà mantenint els mateixos vestits, amb lleugeres variacions estructurals, però durant la segona meitat del segle es produirà un canvi radical: l’aparició de peces de vestir curtes, com van ser diferents tipus de jaquetes i el “jubón(espècie de camisa rígida masculina que cobria des de les espatlles fins a la cintura i que anava cenyida i ajustada al cos; fig.1), van determinar la diferenciació definitiva entre la indumentària femenina i masculina. Ambdues peces de roba estaven dissenyades amb la finalitat de modelar el cos, seguint els dictàmens estètics de l’època. La creació d’aquestes peces va provocar una transformació substancial en les mitges, que fins aquest moment havien cobert el peu i la cama fins a la meitat de la cuixa i que ara es prolongaven fins a la cintura.

Aquestes transformacions, a l’igual que va passar amb la innovació en la confecció de les túniques del segle XIII, primerament es van donar a l’àmbit militar, per passar immediatament al civil. I aquest dinamisme d’intercanvi militar-civil va continuar al llarg de la història a causa de la continua investigació que el món militar realitzava per buscar peces de vestir més còmodes, d’acord amb la seva funció ofensiva i defensiva i, per altra banda, perquè el món militar es lliurava de les continues pragmàtiques que els reis van anar dictant per controlar les pràctiques indumentàries de la població.

De totes maneres, deixant de banda la diferenciació sexual a l’hora de vestir, va ser també al segle XIV quan va sorgir una peça de vestir comuna pels dos sexes, molt apreciada sobretot pels estaments més poderosos: la hopalanda (fig.2), una espècie de peça de roba solta i ample, llarga o curta, com una bata que es posava per sobre del vestit, cenyida a la cintura amb un cintura, un coll alt i recte i unes mànigues llargues que podien arribar al terra; també es podia revestir amb pell.