La conversa amb Déu

El nou misticisme del segle XIII introduirà en la mentalitat medieval un aspecte innovador sobre la perfecció de l’ànima, esdevenint el contacte amb la divinitat l’estat més perfecte de l’ànima humana. Fins aleshores, per la institució eclesiàstica aquesta perfecció s’assolia amb el despullament material de l’ànima, és a dir, desfent-se de les pertinències materials del món mundà, i també cultivant les virtuts. Però per les místiques i pels místics, aquest despullament havia de ser més radical, hom havia de despullar-se fins i tot de les virtuts, de la seva pròpia persona, per arribar al Regne dels Cels i mantenir una “conversa amb Déu”.

Fragment manuscrit d'un poema de Hadewijch; Hs. Gent, UB, 941, f. 49rHadewijch (afschrift) - Hs. Gent, UB, 941, f. 49r

Fragment manuscrit d’un poema de Hadewijch; Hs. Gent, UB, 941, fol. 49r

Hadewijch d’Anvers (1235-1244), la primera beguina que va escriure en llengua materna (neerlandès mitjà de Brabant), deixarà constància en les seves cartes l’experiència mística amb Déu. El contacte que va experimentar la mística el va considerar com el punt final del seu viatge intern. Hadewijch exhortarà a les seves companyes a seguir el camí de les virtuts per poder arribar al país de l’Amor (Regne de Déu) i experimentar la unió amorosa de l’esperit amb la divinitat.

Com s’observa, la mística en efecte seguia la doctrina eclesiàstica ja que ella va cultivar les virtuts per arribar a Déu, PERÒ va anar un pas més enllà: va introduir la unió amb Déu com l’estadi final de les ànimes.

 Després, vaig restar perduda en el meu Estimat [Déu], i em vaig fondre en ell de manera que res va quedar de mi. (Visions, 7, 94-97).

Evidentment aquesta fusió amb la divinitat no serà acceptada per la jerarquia eclesiàstica ja que l’únic que podia tenir contacte amb la divinitat era el Papa (a més, la majoria d’aquests místics eren dones que escrivien en llengua vernacle…).

Paral·lelament a Hadewijch d’Anvers, sorgiran dues místiques nòrdiques que també experimentaran la unió amb Déu com l’estadi final del seu camí interior. Beatriu de Nazareth, original de Brabant, Bèlgica, (1200-1268), i la monja alemanya Matilda de Magdeburg. Beatriu considerarà e camí de les virtuts com un procés necessari per assolir el sisè estadi d’amor, estadi en el que l’ànima arriba al país de la llibertat (Déu).
Matilda també acabarà el seu viatge tant terrenal com espiritual (se’n va anar de pelegrinatge) amb la conversa amb Déu:

Llavors vaig abandonar totes les preocupacions
i vaig viatjar amb sant Pau al tercer cel,
quan Déu va esfondrar amorosament el meu cos pecador.
(La llum fluent de la divinitat; II, XIX, vv.66-68)

Finalment, s’incorporarà a aquesta doctrina innovadora del contacte amb la divinitat la necessitat de despullar-se fins i tot de les virtuts i del propi ego, un estadi on l’anul·lament de l’individu serà fonamental.
La beguina Margarita Porete († 1310) s’acomiadarà per sempre de les seves virtuts per poder viure sota la llei d’Amor (perfecció divina) i en el No-res (anul·lació individual) i així poder contactar amb Déu i romandre en el País de la Llibertat:

Virtuts, m’acomiado de vosaltres per sempre,
tindré el cor més lliure i alegre.
(…) m’he allunyat dels vostres perills, en els que em trobava amb gran contrarietat,
mai vaig ser lliure fins que em vaig desfer de vosaltres,
vaig marxar lluny dels vostres perills i vaig romandre en pau.
(El mirall de les ànimes simples, c.6, 10-24)

 

Detall d'una "B" historiada: ascensió de l'ànima per dos àngels; a Les Hores del comte d'Ormond; c. 1460-1467. British Library f.97v

Detall d’una “B” historiada: ascensió de l’ànima per dos àngels; Les Hores del comte d’Ormond; c. 1460-1467. London: British Library, f.97v

 

Tomàs d’Aquino i els àngels pecaminosos

Seguint la tònica de l’anterior entrada, continuarem parlant del diable perquè el temor de l’existència del mal i les temptacions dels dimonis estava molt present a la mentalitat del poble medieval, sobretot dels que pertanyien als estaments més baixos, que com a conseqüències de les dificultat que tenien per sobreviure dia a dia, potser es podrien haver plantejat el motiu pel qual havien de creure en un Déu bo, el Déu del Nou Testament, quan aquest mateix permetia l’existència del mal.

Per parlar d’aquests temes, és obligat fer referència al mestre filòsof-teòleg més conegut del segle XIII: Tomàs d’Aquino (Rocasecca, Laci, 1225 – Fossanova, 7 de març´de 1274) i la seva Summa Theologiae. La Summa tracta sobre varis aspectes d’interès teològic i filosòfic de l’època, com per exemple són la naturalesa i l’existència de Déu, la creació del món, els àngels, la natura dels homes, la moral, les virtuts i els vicis, la vida de Crist i els sagraments, la fi del món i el Judici Final.
Avui ens centrarem en el seu Tractat sobre els àngels, concretament en les qüestions 63 i 64 que són les que parlen sobre els àngels dolents i la seva naturalesa, sobre el pecat que van cometre, el càstig que van rebre i sobre el lloc on els va confinar Déu. Tomàs d’Aquino dictaminarà que la caiguda d’aquests àngels bons és el que donarà origen al vici i al pecat al món terrenal per què aquests petits dimonis volen apartar als homes del Regne de Déu per enveja.

Summa Theologiae (Pars prima), Tomàs d'Aquino

Primer de tot, Tomàs d’Aquino deixa clar que no existia un principi dolent i independent de Déu que cridés als àngels bons a cometre el pecat, ja que afirmar aquesta teoria implicaria caure en l’heretgia maquiavèl·lica, la qual defensa l’existència de dos principis, és a dir, dos éssers divins, un de bo i un altre de dolent. La teoria que defensarà el teòleg és que en la creació dels àngels, en el moment immediatament posterior, aquests van poder escollir per voluntat pròpia i amb total llibertat si volien realitzar un acte bo, que els concedís la bonaventura eterna, o bé un acte dolent, pecaminós, i que els enviaria a la condemnació eterna sense el perdó de Déu, per tant, no se’ls hi concediria la gràcia divina.
L’existència d’aquests àngels dolents seria beneficiós per l’obra divina ja que ajudaria als homes a escollir entre el bé i el mal, els temptarien i els provarien per a que aquests aconseguissin la salvació eterna, arriscant-se a que els homes dubtessin de l’existència del seu creador ja que serien més conscients del mal que no pas dels actes bondadosos divins.

Tomàs d’Aquino exposarà que la font del mal en els àngels és per “falta de consideració” i no per ignorància com en els homes, que desconeixen si un acte és pecaminós el primer cop que el realitzen. Els àngels no van jutjar que el seu acte dolent era bo per ignorància, sinó que van pecar faltant a la consideració de la seva regla i l’ordre diví. També exposarà que hi va haver un primer àngel que va pecar, el qual va atraure als altres a cometre el mateix acte i es va convertir en el primus inter pares d’allà on es troben, a “l’aire tenebrós”, actualment conegut com “infern”.
La voluntat que va moure a aquest primer àngel pecador, el diable, va ser la de voler assimilar-se a Déu, és a dir, la supèrbia, seguida de l’enveja que senten cap a la humanitat ja que aquests últim reben l’amor de Déu.

Per acabar, l’àngel dolent no rebrà mai el perdó diví perquè no pot tornar a la rectitud dels seus actes (a més de pecar conscientment) i si realitza algun acte bo segurament sigui per benefici propi, mogut per l’enveja o altres pecats que, després de sucumbir a la supèrbia, van entrar dintre de la seva naturalesa. Per aquest motiu, l’àngel caigut està obstinat al mal eternament, de la mateixa manera que l’àngel bo viu en la bonaventura perennement.

L’escolàstic Tomàs d’Aquino va saber argumentar l’existència dels vicis i els pecats en el món terrenal i el motiu pel qual alguns homes es sentien atrets a apartar-se del camí diví cap a la salvació de l’ànima, però tot i així, el poble que no gaudia de les facilitats de la bona vida aristòcrata es seguia preguntant per quin motiu tenien la mala sort de que les collites se’ls hi fes malbé, per què passaven fred i gana a l’hivern mentre el seu senyor no patia cap mal, per quina raó l’Església no els hi donava totes les respostes que necessitaven, … Respostes que des de feia segles trobaven en pràctiques suposadament paganes i herètiques, pràctiques que la historiografia ha anomenat “religiositat popular” i que serà el pròxim tema que tractarem.

El dimoni. Codex Gigas, fol.270r

La porta d’entrada del diable

La dona, aquell ens inferior que per mitjà de la seva sexualitat atrapa als homes i els desvia del camí de les virtuts.

Aquest vindria a ser a grosso modo el concepte que a l’Edat Mitjana es tenia del gènere femení, caracteritzat per l’Eva bíblica que va cometre el pecat original, llençant a Adam i als seus descendents a viure fora del Paradís. Aquesta taca en l’historial femení perseguirà a les dones al llarg de la història i l’Església s’encarregarà de marcar les seves vides sobretot a l’època medieval. Així quedarà documentat en la literatura en llengua llatina, una literatura anti-femenina produïda principalment pels membres masculins de les institucions eclesiàstiques. Quelcom que avui en dia segueix sent el pa de cada dia, tan sols ens hem de fixar en la colla composta només d’homes que estan decidint sobre la llei de l’avortament, restringint la llibertat i els drets de les dones d’escollir sobre el seu propi cos.

Tornant als segles que ens interessen, al llarg del segle XII i XIII començaran a proliferar un seguit de texts religiosos, filosòfics i mèdics que tindran com a objectiu infravalorar la dona ja que, fruit de la cultura cortès i l’esperit de cavalleria, el gènere femení estava vivint un període d’enaltiment.
Tota aquesta oposició la podem trobar concentrada en la tradició literària eclesiàstica dels contemptus mundi. En aquests texts s’exposarà que el destí de l’ànima consisteix en assolir un estat angèlic per arribar al Regne de Déu i tot allò que s’aparti d’aquesta finalitat i d’aquest estat espiritual serà il·legítim pels homes. En aquest sentit, el rebuig de la carn, i particularment de la vida sexual, s’expressava amb vehemència i per això en els contemptus mundi, entre aquelles realitats rebutjades i durament criticades, es troba la dona com la personificació d’aquesta sexualitat negada.

Segons aquestes fonts literàries, la dona és principalment la gran responsable de tots els mals del món, provoca el desordre, la destrucció i la ruïna, és ella la que ensenya el mal i incita a ell, ja que ella és la porta d’entrada del diable (ianua diaboli). És malvada i criminal i es troba infectada  per impulsos irresistibles deshonrosos i prohibits. És descrita com un ésser superb, venjador i capaç d’utilitzar un immens poder per arribar als seus propòsits, que sovint solen ser posar obstacles i temptacions als homes per fer-los caure en el seu engany:

“La dona, dolç mal, amb els seus afalacs destrueix, pèrfida, la ment i la força viril”
Roger de Caen, De vita monachorum, vv.338-339

Aquesta concepció eclesiàstica de la dona aconseguirà penetrar en la cultura cortès i en la seva literatura. Aquest canvi quedarà reflectit en la producció literària del segle XIII, tant en l’escriptura de noves novel·les de cavalleries, així com en la reinterpretació de les novel·les ja escrites dècades abans. La novel·la La mort del rei Artús (c. 1225) sintetitza aquesta transformació, l’autor va voler plasmar en la seva obra aquestes doctrines sobre els vicis de la dona i les conseqüències desatrosses del comportament femení. La novel·la agafarà la figura de la reina Ginebra i la desvirtuarà, només li concedirà la paraula a Ginebra quan calgui deixar constància de la dimensió decadent de la dama, és a dir, quan la reina es trobi en una crisi de gelosia o al marge de la desesperació, i sempre per evocar l’amor que el seu amant, Lancelot, experimenta per ella i no pas per exprimir els seus propis sentiments. La reina es convertirà en aquell personatge femení que apartarà als homes de la perfecció i per a que no hi hagi cap altra lectura, l’autor es forçarà en retratar a Ginebra com la Eva de la cort artúrica, redactant unes línies que recorden a una certa escena bíblica…

Sant Miquel de Hildesheim, Alemanya; Detall d’Eva (1192)

“El matí en el que va arribar el rei a Camelot, el meu senyor Galvany estava menjant amb altres molts cavallers a la taula de la reina; a una habitació, junt a la sala, havia un cavaller s’anomenava Avarlan, que odiava al meu senyor Galvany: havia enverinat la fruita, amb la qual pensava fer-lo morir, però li va semblar que, si li donava a la reina, aquesta la oferiria a aquell abans que a cap altre (…) La reina  va prendre la fruita, sense sospitar res de la traïció, i li va donar a un cavaller que era company de la Taula Rodona, anomenat Geraint de Caraeu; (…) va menjar-la i, tan aviat com el mos va passar pel coll, va caure mort davant la reina i davant de tots aquells que estaven a la taula.” (c.62)

L’única via que la dona pot contemplar per redimir-se dels seus pecats és el de la penitència, retirar-se a un convent per netejar les seves culpes i així no seguir fent caure als homes a les seves trampes d’amor, per no allunyar-los de la salvació i la perfecció celestial.

Bibliografia recomanada: 

La repressió càtar i Montségur

Les creences que seguia la nova església dels càtars no van agradar molt a l’Església de Roma ja que, per una banda, els deixava a ells com a ens del Mal i, en segon terme, es manifestaven com la religió vertadera de Crist, la que ell havia predicat. Per aquest motiu, la repressió del catarisme va acabar arribant a principis del segle XIII. La croada contra els càtars, coneguda com “croada contra els albigesos (d’Albí)”, la va engegar el papa Innocenci III per combatre la nova religió sorgida a les terres del Languedoc. La croada va tenir dues fases: la primera, entre 1209-1215, que és coneguda amb el nom de “croada dels barons” i va estar formada per un autèntic exèrcit “internacional” (50.000-130.000 soldats aprox.), comandat per alguns bisbes i cavallers francs i, en menor mesura, alemanys. La segona fase de la croada va esdevenir entre 1226-1229 i es coneguda amb el nom de la “croada reial” perquè ja hi va prendre part directament el rei de França. Però la guerra contra els albigesos no acabarà fins al 1244 …a Montségur.

Després d’anys d’investigació pel territori càtar per part de diversos legats cistercencs del papa i després de molts textos sobre què calia fer amb la problemàtica, en el Concili de Laterà III (1179) es va dictaminar que es consideraria el catarisme com una heretgia.El 10 de març del 1204, el papa Innocenci III va enviar una carta al rei de França, Felip II, advertint-lo que era la seva responsabilitat fer quelcom amb el Comtat de Tolosa ja que estava ocupat per heretges. Com que aquelles terres formaven part del seu regne, Felip II de França havia d’eliminar l’hertgia i deixar el comtat en mans dels vertaders catòlics. De fet, el papa va prometre a Felip II el regnat de tots els territoris francesos, si ell proporcionava el seu exèrcit per la croada contra els heretges, però el rei va rebutjar la proposta dos cops seguits.

Mentrestant, el comte Raimon IV de Tolosa tenia les seves dificultats amb els legats papals, Pèire de Castelnau i amb l’Abat de Cîteaux, Arnald Amalric, els quals estaven buscant eclesiàstics catòlics que s’haguessin convertit en càtars i estiguessin predicant la religió en les esglésies catòliques. Van suspendre dels seus càrrecs els bisbes de Béziers i de Viviers, i tanmateix van intentar fer amb l’arquebisbe de Narbona, però aquest no es va deixar intimidar pels legats i es va negar a deixar el seu càrrec.

Amb tot això, a l’estiu de 1207, Pèire de Castelnau va excomunicar públicament al comte Ramon IV ja que estava fart de les seves mentides i evasives pel que feia a la situació del seu comtat envers el catarisme. Però Ramon IV va prometre que solucionaria el problema del catarisme i va ser perdonat per l’Església de Roma a l’agost. Tot i així, a la tardor del mateix any, el comte encara no havia dut a terme cap de les seves promeses i un altre cop va ser excomunicat. I un altre cop Ramon IV va voler solucionar la seva excomunió i va voler negociar amb el legat papal, el qual el va tornar a perdonar el 13 de gener del 1208. En aquest punt, va ocorre l’acte que canviaria la història de la comunitat càtara: Pèire de Castelnau va ser assassinat al matí següent de les negociacions; pretext que va donar inici a la repressió del catarisme ja que el crim  es va atribuir indirectament al comte de Tolosa.

El primer pas el va fer l’Església de Roma amb la massacre de Béziers (20.000 víctimes) al 1209. Durant 30 anys es seguiran períodes bèl·lics molts durs, amb molts morts i molta sang fins al 1242, inici del final de la croada.

La foguera de Montségur:

A la nit del 28 de maig de 1242, onze inquisidors van ser assassinats a Avignonet per un comandament càtar enviat des de Montségur. Aquest esdeveniment provocarà que el papa ordenés al rei de França el setge a la fortalesa de Montségur el qual començarà just un any després sota el comandament d’Hug des Arcy. El setge durarà 10 mesos, però la fortalesa es va quedar sense recursos  i es va intentar una sortida de la fortalesa per aconseguir aliment i aigua el 1 de març de 1244. L’intent va fracassar i al dia següent el castrum va rendir-se. Aquesta rendició anirà acompanyada d’una treva de quinze dies: passats aquests dies, els càtars hauran de decidir si abjurar de la seva fe o morir a la foguera. 

De 600 persones que es creuen que vivien al castrum de Montségur, uns 220 càtars, segons els manuscrits dels processos que van redactar els inquisidors, van decidir no abjurar de la seva fe i morir com a càtar a la foguera el 16 de març de 1244. Alhora, amb aquest acte, es posava punt i final a la guerra. El castell va passar en mans del rei de França i va funcionar com a fortalesa reial fins ben bé el segle XV. A partir del segle XVI Montségur s’abandonarà i no tornarà a sortir a la llum fins al segle XIX en que diversos escriptors romàntics i “historiadors” començaran a escriure sobre la tragèdia que hi va tenir lloc i a magnificar el sacrifici d’aquells càtars que es van sobreposar les seves creences per damunt del papa i del rei de França.

Imatge

El vestit a la Baixa Edat mitjana

Aquest període es caracteritza per la diversificació social del vestit, conseqüència de la pacífica situació política, dels progressos tecnològics i de l’actiu comerç entre Orient i Occident que afavorirà el creixement econòmic i la urbanització de la població, aguditzant les diferències socials. Aquest context socioeconòmic provocarà el sorgiment d’una aspiració col·lectiva al luxe, fet que també marcarà la diferències socials en el vestit per la utilització de certs teixits, pells o colors costosos que tan sols uns pocs es podien permetre, destacant els teixits hispanomusulmans treballats en tallers àrabs establerts a l’Al-Àndalus com els més luxosos.

Es produirà un increment dels tipus de vestit, ja sigui pels nous models que sorgeixen com per com s’elaboren. A més, s’observa que els patrons dels vestits comencen a complicar-se, però sense arribar al nivell de complexitat que presentarien els vestits de finals del segle XIV. No obstant, va ser durant aquest segle quan es va començar a desenvolupar l’art de la sastreria: es va passar de la realització de la senzilla i lineal túnica del període romànic amb forma de “T”, que es construïa amb peces de tela de talla rectangular, a introduir una important variant estructural com va ser l’afegiment d’una peça de tela triangular als costats de la túnica i una talla més sofisticada als vestits ajustats, que ens indiquen la intervenció d’un professional de la sastreria en la confecció de les peces de roba.

De la mateixa manera que el període anterior, existirà a tot l’Occident un vestit comú. El país que més va intervenir a la creació d’un art dedicat al vestit i a la confecció del vestit gòtic va ser França, tot i així, els regnes cristians seguirà la moda que es podria anomenar “internacional”. Tot i que segueix havent una indiferència en quan el vestit masculí el femení, en aquest últim s’observa una sèrie de trets molt originals que es deuen a la supervivència de modes anteriors i a la influència del món musulmà. A més, en comparació als segles anteriors, hi haurà un augment del número de peces de vestir bàsiques: camises, mitges masculines i femenines, túniques interiors encordades (fig.1) o no i túniques revestides de pell (fig2).

Cal remarcar certes peces típicament peninsulars que destaquen per la seva bellesa com són les camises femenines brodades amb fils de seda de vistosos colors amb motius decoratius que provenien del món musulmà. Aquestes camises van ser denominades com “camises margomades” i van formar part de l’aixovar femení fins el regnat dels Reis Catòlics. A més, tot i que en tota Europa apareixen els vestits sense mànigues, sorgirà a la Península una variant en que s’obrirà de forma exagerada les túniques encordades o les revestides amb pell amb el suposat propòsit de mostrar àmpliament la camisa margomada.

A sobre d’aquestes peces de vestir, de la mateixa manera que a l’etapa anterior, es seguiran portant mantells i capes. I entre els mantells hi haurà un model genuïnament ibèric que consistia en una obertura lateral per on passar el braç.

PS. A la pròxima entrada tractaré la diferència de vestits segons el sexe de les persones.

El Còdex Manesse (s.XIII-XIV)

El Còdex Manesse (Grosse Heidelberger Liederhandschrift, Cod. Pal. germ. 848) va ser copiat i il·lustrat entre 1305 i 1340 a Zúrich. El contingut del manuscrit, del segle XIII, és un recull de Minnelieders (poemes i cançons d’amor trobadoresc alemanys) realitzada per Rüdiger († 1304) i Johannes († 1298), prínceps de Manesse (Zúrich), i que van manar a Johannes Hadlaub († 1340) que els copiés en un còdex, que va ser elaborat per diverses mans. Aquest còdex va ser dedicat a Winceslau II, rei de Bohèmia.

En un primer moment, l’obra estava composta per 110 manuscrits, datats entre 1300 i 1315, i que tenen una unitat d’estil, color i composició. Però més tard, tres autors diferents van contribuir al treball final amb més manuscrits datats entorn de 1330. El còdex conté més de 6000 versos de 140 poetes escrits en escriptura gòtica i tots els poemes del còdex són presentats amb una il·lustració (138 en total), la qual ens mostra l’autor, imatge extreta segons la descripció de la família Manesse, i ens explica la cançó.
Els poemes i les miniatures estan ordenats segons el rang social de l’autor: comença amb l’emperador Enric VI d’Hohenstaufen (1165-1197), fill de Frederic I Barbarroja, i és seguit per reis, ducs, comtes, barons, marquesos i cavallers fins a arribar als joglars, als mestres, a la gent comuna, etc. Per tant, els dignataris que gaudeixen d’escut heràldic, el tenen representat a la part superior. Però cal destacar que, com que dita recopilació es va fer cent anys després de la creació d’aquesta lírica, tant els personatges com alguns escuts no són totalment els reals, és a dir, presenten petites modificacions o són totalment inventats.

El Context Històric:

Des del regnat de Frederic I Barbarroja (1152-1190) es va desenvolupar al Sacre Imperi Romà Germànic una cultura cortesana que va impulsar l’increment del nivell cultural a les corts, el qual va afavorir el creixement econòmic. Però la mort de Frederic II (1250) va provocar un període de buit de poder a l’Imperi: l’autoritat imperial va desaparèixer amb ell. A més, a l’economia imperial no li quedaven gaire diners, per tant, no podia mantenir ni l’administració reial ni l’exèrcit. Per altra banda, després de la mort de l’emperador, no s’havia coronat a cap Papa, els quals eren els candidats tradicionals per la successió.
Davant d’aquesta situació, es van començar a formar lligues i es van coronar emperadors nominals per mantenir la pau, però cap d’aquests va aconseguir estabilitzar l’Imperi. El títol d’emperador quedarà vacant fins al 1312 amb la coronació d’Enric VII de Luxemburg a Roma pel Papa Clement V. Tot i això, el període de del Gran Interregne no finalitzarà a principis del segle XIV, sinó que ho farà al 1273 amb l’elecció de Rodolf I de Habsburg (1218-1291) com a cap de l’Imperi, però no va ser coronat com emperador, sinó que com monarca i va perdre la seva autoritat ja que va deixar de banda les pretensions imperials i el control dels Estat italians.

El Minnelyrik:

La Minnelyrik va ser un tipus de poesia d’amor alemanya medieval que es va desenvolupar a partir de 1170 a les Corts aristocràtiques del Sacre Imperi Romà Germànic durant l’Edat mitjana. Molts nobles es van dedicar a aquest gènere poètic, els quals van ser anomenats Minnesänger, i depenien de la protecció d’emperadors i barons. Cal destacar, però, que alguns d’aquests nobles no eren els autors originals de dites poesies, sinó que els transcrivien de poetes analfabets. Geogràficament, l’elaboració d’aquesta poesia es va estendre des del Rin (Rheinhausen) fins arribar a totes les parts de l’Imperi.
Aquest tipus de poesia era molt semblant a l’amor cortès trobadoresc del sud de França, però a mitjans del segle XIII el contingut d’aquests versos es va dramatitzar pel període de crisi política i econòmica que va viure el Sacre Imperi Romà Germànic, conegut com el Gran Interregne.
Durant el període del Gran Interregne (1250-1275), aquest gènere literari es va començar a abandonar amb l’aparició d’un nou estament social: la burgesia, la qual va potenciar la Fabliaux i altres noves formes literàries. Perquè no desaparegués aquest material literari, el cercle Manesse prendrà la decisió de fer un recull de les cançons i ajuntar-les en un corpus de documents, els quals ens presentaran els versos, però no la melodia.

Què en podem extreure d’aquest còdex?

El principal tema d’aquestes cançons és l’amor, un amor molt semblant al predicat pels trovadors de la Provença, és a dir, una total idealització del concepte amor i dona. El Minnelyrik ascendeix el sentiment amorós a un nivell noble i cavalleresc, però alhora és un amor que el poeta mai podrà gaudir, no és un amor correspost i, en el cas que ho fos, està ple d’obstacles: és un amor adúlter. Aquests versos no parlen sobre temes socials ni polítics de l’època, sinó que es centra en la descripció de l’estat místic que penetra al poeta quan aquest observa a la seva dona, distant, però admirable. Tot i així, caldria observar que la relació que s’estableix entre la dona i l’enamorat és de vassallatge, per tant, inconscientment s’està extrapolant el feudalisme al camp de la literatura.

A part d’aquesta concepció de l’amor, dels manuscrits hi podem extreure més informació de gran interès: la vestimenta medieval germànica de l’aristocràcia, l’avituallament dels cavallers en les justes o en els duels, les relacions entre l’aristocràcia, sobretot la relació entre ambdós sexes, els instruments musicals de l’època, etc.
Com que no acabaríem de parlar sobre la quantitat d’informació que ens aporta el Còdex Manesse, he preferit deixar-vos el link de la versió digitalitzada i que vosaltres mateixos analitzeu les escenes representades, no us decebran: Codex Manesse digitalitzat

Per altra banda, també us deixo aquestes poesies musicades, tal i com sonarien a l’època medieval i amb els instruments de llavors: Música