LA LLUM A L’INTERIOR DE SAINT-DENÍS

Un tastet del curs que impartiré a partir d’octubre a l’Escola Artkhé de Barcelona.

Per més informació: https://escolaartkhe.wordpress.com/

Bon inici de curs!

BLOG ESCOLA HUMANITATS ARTKHÉ

saint-denis

Una de las personalitats que van permetre el desenvolupament de l’arquitectura gòtica als darrers segles de l’Edat Mitjana va ser l’abat benedictí Suger, inspirat per Hug de Cluny que considerava que l’abadia havia de ser l’exemple a la Terra de la glòria de Déu. Prenent com a punt de partida l’estil arquitectònic Cluny III, l’abat Suger va començar la reconstrucció de Saint Denis entre 1135 i 1144, treballant per la grandesa de Déu, per la de sant Dionís (patró del conjunt), i per la dels reis de França, ja que era l’abadia reial.

Suger va concebre el monument com una obra teològica. Va utilitzar els escrits del patró de l’abadia, sant Dionís, segons es creia Dionís l’Areopagita, que identificava la llum com la representació de la glòria divina a la terra. L’abat de Saint Denís va aconseguir que els cristians poguessin contemplar la grandesa de Déu a l’interior de…

View original post 23 more words

La porta d’entrada del diable

La dona, aquell ens inferior que per mitjà de la seva sexualitat atrapa als homes i els desvia del camí de les virtuts.

Aquest vindria a ser a grosso modo el concepte que a l’Edat Mitjana es tenia del gènere femení, caracteritzat per l’Eva bíblica que va cometre el pecat original, llençant a Adam i als seus descendents a viure fora del Paradís. Aquesta taca en l’historial femení perseguirà a les dones al llarg de la història i l’Església s’encarregarà de marcar les seves vides sobretot a l’època medieval. Així quedarà documentat en la literatura en llengua llatina, una literatura anti-femenina produïda principalment pels membres masculins de les institucions eclesiàstiques. Quelcom que avui en dia segueix sent el pa de cada dia, tan sols ens hem de fixar en la colla composta només d’homes que estan decidint sobre la llei de l’avortament, restringint la llibertat i els drets de les dones d’escollir sobre el seu propi cos.

Tornant als segles que ens interessen, al llarg del segle XII i XIII començaran a proliferar un seguit de texts religiosos, filosòfics i mèdics que tindran com a objectiu infravalorar la dona ja que, fruit de la cultura cortès i l’esperit de cavalleria, el gènere femení estava vivint un període d’enaltiment.
Tota aquesta oposició la podem trobar concentrada en la tradició literària eclesiàstica dels contemptus mundi. En aquests texts s’exposarà que el destí de l’ànima consisteix en assolir un estat angèlic per arribar al Regne de Déu i tot allò que s’aparti d’aquesta finalitat i d’aquest estat espiritual serà il·legítim pels homes. En aquest sentit, el rebuig de la carn, i particularment de la vida sexual, s’expressava amb vehemència i per això en els contemptus mundi, entre aquelles realitats rebutjades i durament criticades, es troba la dona com la personificació d’aquesta sexualitat negada.

Segons aquestes fonts literàries, la dona és principalment la gran responsable de tots els mals del món, provoca el desordre, la destrucció i la ruïna, és ella la que ensenya el mal i incita a ell, ja que ella és la porta d’entrada del diable (ianua diaboli). És malvada i criminal i es troba infectada  per impulsos irresistibles deshonrosos i prohibits. És descrita com un ésser superb, venjador i capaç d’utilitzar un immens poder per arribar als seus propòsits, que sovint solen ser posar obstacles i temptacions als homes per fer-los caure en el seu engany:

“La dona, dolç mal, amb els seus afalacs destrueix, pèrfida, la ment i la força viril”
Roger de Caen, De vita monachorum, vv.338-339

Aquesta concepció eclesiàstica de la dona aconseguirà penetrar en la cultura cortès i en la seva literatura. Aquest canvi quedarà reflectit en la producció literària del segle XIII, tant en l’escriptura de noves novel·les de cavalleries, així com en la reinterpretació de les novel·les ja escrites dècades abans. La novel·la La mort del rei Artús (c. 1225) sintetitza aquesta transformació, l’autor va voler plasmar en la seva obra aquestes doctrines sobre els vicis de la dona i les conseqüències desatrosses del comportament femení. La novel·la agafarà la figura de la reina Ginebra i la desvirtuarà, només li concedirà la paraula a Ginebra quan calgui deixar constància de la dimensió decadent de la dama, és a dir, quan la reina es trobi en una crisi de gelosia o al marge de la desesperació, i sempre per evocar l’amor que el seu amant, Lancelot, experimenta per ella i no pas per exprimir els seus propis sentiments. La reina es convertirà en aquell personatge femení que apartarà als homes de la perfecció i per a que no hi hagi cap altra lectura, l’autor es forçarà en retratar a Ginebra com la Eva de la cort artúrica, redactant unes línies que recorden a una certa escena bíblica…

Sant Miquel de Hildesheim, Alemanya; Detall d’Eva (1192)

“El matí en el que va arribar el rei a Camelot, el meu senyor Galvany estava menjant amb altres molts cavallers a la taula de la reina; a una habitació, junt a la sala, havia un cavaller s’anomenava Avarlan, que odiava al meu senyor Galvany: havia enverinat la fruita, amb la qual pensava fer-lo morir, però li va semblar que, si li donava a la reina, aquesta la oferiria a aquell abans que a cap altre (…) La reina  va prendre la fruita, sense sospitar res de la traïció, i li va donar a un cavaller que era company de la Taula Rodona, anomenat Geraint de Caraeu; (…) va menjar-la i, tan aviat com el mos va passar pel coll, va caure mort davant la reina i davant de tots aquells que estaven a la taula.” (c.62)

L’única via que la dona pot contemplar per redimir-se dels seus pecats és el de la penitència, retirar-se a un convent per netejar les seves culpes i així no seguir fent caure als homes a les seves trampes d’amor, per no allunyar-los de la salvació i la perfecció celestial.

Bibliografia recomanada: 

L’amor al segle XII: adúlter o matrimonial? 2.0

Lancelot, Lancelot.. Quant s’ha escrit i s’ha filmat sobre aquest cavaller de la Taula Rodona! Però que poc es sap que aquest famós cavaller va portar a Chrétien de Troyes (c.1135-c.1183) a deixar inacabada la seva novel·la…

Ja des d’un bon principi, al pròleg, l’autor vol deixar constància que l’obra que escriurà és un encàrrec de Maria de Xampanya (1145-1198), filla de Lluís VII de França i d’Elionor d’Aquitània, i que tant el tema com el sentit del romanç (matière et sen) han estat donats per ella. Així doncs, a diferència d’altres novel·les escrites per Chrétien, el Cavaller de la Carreta es presenta com un relat amorós que obeeix les lleis de la fin’amors: l’amor de Lancelot cap a Ginebra representaria el codi amorós que el fin amant ha de seguir segons l’ideal trobadoresc, que seria la sincera i fidel submissió del cavaller-amant a la seva domna. En aquesta línia, la novel·la exaltarà el factor extramatrimonial de l’amor, quelcom molt allunyat del que Chrétien de Troyes solia exposar en les seves obres, on l’amor només es pot donar dins dels límits del sagrament del matrimoni (L’amor al segle XII). Aquest nou factor de la novel·la chrétiana es degué a que tant la comtessa Maria de Xampanya i la seva mare Elionor d’Aquitània van promoure a les corts del nord francès el concepte de l’amor adúlter proposat per la lírica trobadoresca en les corts occitanes.

De fet, no és estrany que Maria de Xampanya també fos la promotora del Tractatus de Amore d’Andreu el Capellà, del darrer terç del segle XII, considerat com un codi irònic i sarcàstic de la fin’amors. És més, s’ha arribat a considerar-lo com la part teòrica de la novel·la de Chrétien ja que en ell s’exposa que l’adulteri és necessari per experimentar l’amor entre dues persones, però de la mateixa manera que la moralitat de Chrétien condemna l’adulteri, Andreu el Capellà (capellà!) deixa entreveure que el seu tractat s’hauria de prendre com una condemna de la luxúria (fornicatio). Això ens duria a considerar que Chrétien hagués volgut mostrar el seu desacord amb la comtessa utilitzant el seu text i convertint-lo en en una crítica moral vers l’amor adúlter i les conseqüències d’aquest. Al llarg del text, l’autor no deixarà d’enviar advertències al seu cavaller, el qual serà ridiculitzat sovint, sobre la perillositat dels seus sentiments cap a una dama que pertany a un altre senyor, al propi rei Artús. 

Aquest amor cap a la reina, convertirà a Lancelot en un cavaller errant ad aeternum, ja que no pot ser correspost per una dama ja casada i això no li permet fer-se un lloc en la societat cortesa, perquè tal i com he dit a l’anterior entrada, sense dona no hi ha ni títol ni terres, i Lancelot mai es podrà casar amb la reina Ginebra, la dona del seu senyor. Chrétien de Troyes es veurà impossibilitat d’enllestir la seva obra ja que la seva moralitat cristiana no li permetrà acabar l’aventura de Lancelot, de concedir-li al cavaller l’objecte del seu desig dins d’una atmosfera sacre i institucional. No s’ho mereix.  

L’amor al segle XII: adúlter o matrimonial?

Hola de nou, companys!

Retornant al món dels blocs, començaré també una nova etapa de publicacions: més dinàmiques, més amenes i més centrades en temes concrets. Per aquest motiu, reprendré “El pergamí de l’Ermengarda” parlant sobre l’invent cultural més revolucionari del segle XII: l’amor.

L’amor, sentiment que feia emmalaltir greument a tot aquell que el patia, només es donarà en una sola forma: fora del matrimoni. L’amor era adúlter, no es podia concebre dins dels límits del matrimoni, institució que vinculava a dues famílies per motius socio-econòmics, i mai tenint en compte els dos individus que rebrien la benedicció eclesiàstica. Per això, l’amor, ens lliure i passional, es desenvolupava entre individus sense cap vincle, individus sense obligacions entre ells, individus que s’entregaven mútua i lliurement.

No obstant, hi hagué un autor de novel·les cavalleresques que al segle XII no va creure en aquest “llibertinatge” i es va oposar a la idea rotundament, plasmant gairebé en la totalitat de les seves novel·les el concepte de l’amor adscrit al matrimoni. Aquest autor fou Chrétien de Troyes (1135-1190).

En les seves novel·les, el protagonista no podrà arribar al ideal del perfecte cavaller sense abans haver passat per un llarg viatge d’obstacles que el conduirà a aconseguir una dama i un títol en la cort. Aquesta dama, però, l’obtindrà a través de la institució matrimonial, legitimant així el seu lloc en la societat cortesa del segle XII. Per tant, entendríem que Chrétien té un punt de vista moral i cristià pel que fa a l’amor i així ho reflecteixen les seves principals obres: Erec et Enide, Cligès, El Cavaller del Lleó i el Perceval.

En elles, la màxima del poema és “armes i amor”, en tant que l’amor, tal i com s’ha dit, jugarà un important paper atorgant a aquell cavaller que no és l’hereu de la seva família un títol i unes terres que li donaran un lloc en una societat on abans no hi tenia veu, sempre i quan aquest noble sentiment es doni dintre de la sacre institució del matrimoni.

Image

El pròxim dia us parlaré del gran repte de Chrétien de Troyes, El Cavaller de la Carreta, on l’autor haurà de tractar amb l’amor extramatrimonial: la relació adúltera entre Ginebra i Lancelot.