El procés de cristianització al camp es va trobar amb un important obstacle: unes creences i idees de transfons pagà difícils d’esborrar de les mentalitats de la societat rural. Aquestes creences es traduïen en cerimònies gens cristianes paralitúrgiques que confluïen i s’identificaven amb les tradicions i el folklore específics de cada nucli rural.
Aquesta religiositat popular no suposava que la pagesia medieval no fos cristiana, ans el contrari, eren batejats i assistien a les misses, acceptaven la protecció dels àngels i dels sants, veneraven les relíquies i celebraven les festivitats dels sants. No obstant, no van abandonar les velles idees mitològiques i les van incloure en la seva quotidianitat cristiana. La supervivència d’aquestes costums paganes van respondre a la necessitat i a la por que la població del camp tenien respecte al seu dia a dia ja que aquestes cerimònies eren les que s’havien anat transmetent generació rere generació sempre que es necessitava trobar una solució als problemes, com per exemple els de salut, o bé per assegurar el bon cultiu.
Al Indiculus superstitionum et paganiarum (743), un catàleg franco-germànic on es classifiquen un seguit de pràctiques i creences àmpliament conegudes entre els cristians del segle VIII, es troben algunes d’aquestes costums. Per exemple, es dejunava els dijous en honor a Thor o Júpiter, es creien en dies predestinats, es consultaven horòscops, es llegia el futur en les cendres del focs, s’utilitzaven amulets per combatre el mal, etc. Altres pràctiques que es troben recopilades són les que combinaven un element cristià amb un acte pagà. A tall d’exemple, les dones abans de posar-se a filar o teixir es feien la senyal de la santa creu, però alhora també invocaven a Minerva.
Òbviament, les autoritats eclesiàstiques no es van quedar amb els braços plegats veient que la seva obra no es duia a terme a la perfecció i es conserven un gran número de denúncies i condemnes que ridiculitzaven aquestes pràctiques. També van decidir substituir algunes cerimònies paganes agrícoles que tenien com a objectiu atraure les benediccions divines sobre els fruits de la terra amb festivitats de caire cristià que es van incloure en el calendari litúrgic. Algunes d’aquestes festivitats van ser les feriae messis, festivitat que es celebrava després de la collita dels cereals, les feriae vindemiales al setembre, després de la verema, i les feriae sementivae al desembre, durant la sembrada, que es van transformar en les Rogatives, que establien un dejuni amb les corresponents oracions tres dissabtes a l’any.
Tot i que des de l’església es combatés aquests rituals pagans, també s’han conservat texts que documenten la presència de rectors i capellans que assistien a celebrar aquestes festivitats amb el poble, texts que evidentment prohibien la seva presència en aquestes celebracions i els obligava a fer-les desaparèixer del seu terme.
Així doncs, s’observa que aquesta religiositat popular no impregnava només a la població laica, sinó que el clergat també es veia involucrat en aquestes creences inconscientment, creient que no es tractaven d’errors religiosos. Aquestes pràctiques paganes i aquestes festivitats estaven tan arrelades a la quotidianitat del camp que senzillament es celebraven per costum, així com sempre havia estat.
El pergamí de l'Ermengarda 