La conversa amb Déu

El nou misticisme del segle XIII introduirà en la mentalitat medieval un aspecte innovador sobre la perfecció de l’ànima, esdevenint el contacte amb la divinitat l’estat més perfecte de l’ànima humana. Fins aleshores, per la institució eclesiàstica aquesta perfecció s’assolia amb el despullament material de l’ànima, és a dir, desfent-se de les pertinències materials del món mundà, i també cultivant les virtuts. Però per les místiques i pels místics, aquest despullament havia de ser més radical, hom havia de despullar-se fins i tot de les virtuts, de la seva pròpia persona, per arribar al Regne dels Cels i mantenir una “conversa amb Déu”.

Fragment manuscrit d'un poema de Hadewijch; Hs. Gent, UB, 941, f. 49rHadewijch (afschrift) - Hs. Gent, UB, 941, f. 49r

Fragment manuscrit d’un poema de Hadewijch; Hs. Gent, UB, 941, fol. 49r

Hadewijch d’Anvers (1235-1244), la primera beguina que va escriure en llengua materna (neerlandès mitjà de Brabant), deixarà constància en les seves cartes l’experiència mística amb Déu. El contacte que va experimentar la mística el va considerar com el punt final del seu viatge intern. Hadewijch exhortarà a les seves companyes a seguir el camí de les virtuts per poder arribar al país de l’Amor (Regne de Déu) i experimentar la unió amorosa de l’esperit amb la divinitat.

Com s’observa, la mística en efecte seguia la doctrina eclesiàstica ja que ella va cultivar les virtuts per arribar a Déu, PERÒ va anar un pas més enllà: va introduir la unió amb Déu com l’estadi final de les ànimes.

 Després, vaig restar perduda en el meu Estimat [Déu], i em vaig fondre en ell de manera que res va quedar de mi. (Visions, 7, 94-97).

Evidentment aquesta fusió amb la divinitat no serà acceptada per la jerarquia eclesiàstica ja que l’únic que podia tenir contacte amb la divinitat era el Papa (a més, la majoria d’aquests místics eren dones que escrivien en llengua vernacle…).

Paral·lelament a Hadewijch d’Anvers, sorgiran dues místiques nòrdiques que també experimentaran la unió amb Déu com l’estadi final del seu camí interior. Beatriu de Nazareth, original de Brabant, Bèlgica, (1200-1268), i la monja alemanya Matilda de Magdeburg. Beatriu considerarà e camí de les virtuts com un procés necessari per assolir el sisè estadi d’amor, estadi en el que l’ànima arriba al país de la llibertat (Déu).
Matilda també acabarà el seu viatge tant terrenal com espiritual (se’n va anar de pelegrinatge) amb la conversa amb Déu:

Llavors vaig abandonar totes les preocupacions
i vaig viatjar amb sant Pau al tercer cel,
quan Déu va esfondrar amorosament el meu cos pecador.
(La llum fluent de la divinitat; II, XIX, vv.66-68)

Finalment, s’incorporarà a aquesta doctrina innovadora del contacte amb la divinitat la necessitat de despullar-se fins i tot de les virtuts i del propi ego, un estadi on l’anul·lament de l’individu serà fonamental.
La beguina Margarita Porete († 1310) s’acomiadarà per sempre de les seves virtuts per poder viure sota la llei d’Amor (perfecció divina) i en el No-res (anul·lació individual) i així poder contactar amb Déu i romandre en el País de la Llibertat:

Virtuts, m’acomiado de vosaltres per sempre,
tindré el cor més lliure i alegre.
(…) m’he allunyat dels vostres perills, en els que em trobava amb gran contrarietat,
mai vaig ser lliure fins que em vaig desfer de vosaltres,
vaig marxar lluny dels vostres perills i vaig romandre en pau.
(El mirall de les ànimes simples, c.6, 10-24)

 

Detall d'una "B" historiada: ascensió de l'ànima per dos àngels; a Les Hores del comte d'Ormond; c. 1460-1467. British Library f.97v

Detall d’una “B” historiada: ascensió de l’ànima per dos àngels; Les Hores del comte d’Ormond; c. 1460-1467. London: British Library, f.97v