La reina Ginebra, ianua diaboli.

Benvolguts lectors,
Us deixo l’abstract i l’enllaç de l’article en el que he estat treballant aquestes últimes setmanes, La reina Ginebra, ianua diaboli. La condició decadent de la reina Ginebra en El Cavaller de la Carreta de Chrétien de Troyes i en La Mort del rei Artús, publicat per la Revista digital d’Humanitats Sarasuati:

L’article es centra en el personatge femení de la reina Ginebra, esposa del rei Artús en el cercle literari artúric. En aquesta recerca s’ha dut a terme un estudi sobre el tractament de la condició de la dona a través de l’enfocament que Chrétien de Troyes i l’autor anònim de La Mort del rei Artús exposen en les seves novel·les. Les relacions de la reina Ginebra amb el cavaller Lancelot duran al regne de Logres a la seva decadència i destrucció, convertint al personatge femení en un instrument del diable que allunya als homes del Regne de Déu.

El rei Artús amb la fada Morgana descobrint l'adulteri de la reina Ginebra amb el cavaller Lancelot. La mort del rei Artús. Centre de França (Ahun), c.1470. Bnf, Mss, Fr.116 f. 688v

El rei Artús amb la fada Morgana descobrint l’adulteri de la reina Ginebra amb el cavaller Lancelot. La mort del rei Artús. Centre de França (Ahun), c.1470. Bnf, Mss, Fr.116 f. Ja 88v

Espero que gaudiu de la lectura tant com jo he gaudit en la seva elaboració!

L’homo viator i els camins de pelegrinatge

Aquesta setmana és Setmana Santa, temps de suposat recolliment espiritual i renaixement personal a través de la resurrecció de Jesucrist… i quina millor manera per fer introspecció que a través d’un camí que recorri els diferents estats de l’ànima?

La doctrina eclesiàstica sempre ha tingut molt present el concepte de realitzar un camí per trobar la via cap a la perfecció i salvació de l’ànima. El pelegrinatge ha estat un punt rellevant del cristianisme ja des dels seus orígens, és un tema present i recurrent a la Bíblia. Per exemple, ja en el Gènesi, Adam i Eva van haver d’emprendre un camí quan van ser expulsats del Paradís cap a una terra estranya, Caín, fill d’Adam i Eva, sortirà en pelegrinatge per assolir la perfecció de l’ànima de forma individual, mentre que Moisès iniciarà l’èxode de forma col·lectiva.
Durant l’edat mitjana aquesta doctrina va triomfar sota el concepte del homo viator: la humanitat es troba en un permanent camí per assolir la perfecció i aconseguir arribar al Regne de Déu. L’ensenyament constant de la institució eclesiàstica al llarg d’aquest període, i sobretot en l’àmbit monàstic, és que la vida humana és pelegrinatge, és a dir, és un viatge dur i difícil en una terra estrangera. Aquest tema fonamental va originar la pràctica ascètica i espiritual coneguda com peregrinatio pro Deo, que consistia en un exili voluntari i definitiu per un fi religiós. Era un exili espiritual en que el nivell de renuncia era equitatiu al del monjo que ingressava a una comunitat monàstica: s’abandonaven els béns materials, a la família, a la pàtria, als amics, etc.

Gossuin de Metz; L'image du monde. BNF Fr. 574 fol. 42

L’homo viator a L’image du monde de Gossuin de Metz. BNF Fr. 574 fol. 42

Però dita doctrina va anar abandonat les parets del monestir fins a convertir-se en una necessitat d’expiació tant personal com col·lectiva i no pas com un mer perfeccionament de l’ànima fins al món de les virtuts. El primer gran moviment de pelegrinatge col·lectiu s’encarna sota el “mil·lenarisme”, a l’any 1000, que pronosticava una imminent arribada de l’Apocalipsi. Per això es va iniciar un període de pelegrinatge cap a Jerusalem, el lloc escollit pel retorn del Messies. Els camins cap a Terra Santa van esdevenir unes de les principals vies per la salvació de l’ànima: una forma de mortificació redemptora que equivalia a acumular mèrits, el pes dels quals poguessin compensar el dels pecats en el dia del Judici Final.
La realització de camins terrestres proporcionaven els elements necessaris per arribar a la meditació gràcies a l’exercici físic i al contacte amb la naturalesa, en la que es refugiava la divinitat. L’objectiu del pelegrí era la seva pròpia transformació per mitjà d’un procés ascètic que millorava espiritualment al caminant, el qual s’anava preparant espiritualment pel final (Jerusalem, Sant Jaume de Galícia, Roma) a través del contacte amb altres relíquies de sants guardats als monestirs que es trobaven al llarg del camí.

Al llarg del segle XII, el pelegrinatge va anar perdent el component dels llargs itineraris, però tot i així la peregrinatio pro Deo va conservar l’exercici físic com la forma de meditació: fer caminar el cos per fer caminar l’ànima.
En aquesta línia, Bernat de Claravall (1090-1153) dirà que el claustre és el lloc per excel·lència del pelegrinatge, i tant per Bernat de Claravall com Guigue de Chartreuse (c.1083-c.1138), recordant a Anselm de Canterbury (c.1034-1109), diran que l’objectiu del pelegrinatge no seria arribar a Jerusalem, sinó que allò vertaderament important és saber sortir d’un mateix, és a dir, la interiorització reflexiva  del coneixement d’un mateix i de la naturalesa. A finals d’aquest mateix segle, Lotari Segni (1160-1216), el futur papa Innocenci III, va redactar en el seu De contemptu mundi (c.1196) que la vida terrenal era tan sols una via cap al cel per la qual l’home transita, però aquesta transició s’ha de comprendre com el camí interior a la recerca de Déu, essent l’ànima el refugi que permet l’allunyament del món, fins arribar a un punt de menyspreu per la vida mundana.

Les pràctiques paganes de la pagesia medieval

El procés de cristianització al camp es va trobar amb un important obstacle: unes creences i idees de transfons pagà difícils d’esborrar de les mentalitats de la societat rural. Aquestes creences es traduïen en cerimònies gens cristianes paralitúrgiques que confluïen i s’identificaven amb les tradicions i el folklore específics de cada nucli rural.

Aquesta religiositat popular no suposava que la pagesia medieval no fos cristiana, ans el contrari, eren batejats i assistien a les misses, acceptaven la protecció dels àngels i dels sants, veneraven les relíquies i celebraven les festivitats dels sants. No obstant, no van abandonar les velles idees mitològiques i les van incloure en la seva quotidianitat cristiana. La supervivència d’aquestes costums paganes van respondre a la necessitat i a la por que la població del camp tenien respecte al seu dia a dia ja que aquestes cerimònies eren les que s’havien anat transmetent generació rere generació sempre que es necessitava trobar una solució als problemes, com per exemple els de salut, o bé per assegurar el bon cultiu.
Al Indiculus superstitionum et paganiarum (743), un catàleg franco-germànic on es classifiquen un seguit de pràctiques i creences àmpliament conegudes entre els cristians del segle VIII, es troben algunes d’aquestes costums. Per exemple, es dejunava els dijous en honor a Thor o Júpiter, es creien en dies predestinats, es consultaven horòscops, es llegia el futur en les cendres del focs, s’utilitzaven amulets per combatre el mal, etc. Altres pràctiques que es troben recopilades són les que combinaven un element cristià amb un acte pagà. A tall d’exemple, les dones abans de posar-se a filar o teixir es feien la senyal de la santa creu, però alhora també invocaven a Minerva. 

Òbviament, les autoritats eclesiàstiques no es van quedar amb els braços plegats veient que la seva obra no es duia a terme a la perfecció i es conserven un gran número de denúncies i condemnes que ridiculitzaven aquestes pràctiques. També van decidir substituir algunes cerimònies paganes agrícoles que tenien com a objectiu atraure les benediccions divines sobre els fruits de la terra amb festivitats de caire cristià que es van incloure en el calendari litúrgic. Algunes d’aquestes festivitats van ser les feriae messis, festivitat que es celebrava després de la collita dels cereals, les feriae vindemiales al setembre, després de la verema, i les feriae sementivae al desembre, durant la sembrada, que es van transformar en les Rogatives, que establien un dejuni amb les corresponents oracions tres dissabtes a l’any. 
Tot i que des de l’església es combatés aquests rituals pagans, també s’han conservat texts que documenten la presència de rectors i capellans que assistien a celebrar aquestes festivitats amb el poble, texts que evidentment prohibien la seva presència en aquestes celebracions i els obligava a fer-les desaparèixer del seu terme.

Així doncs, s’observa que aquesta religiositat popular no impregnava només a la població laica, sinó que el clergat també es veia involucrat en aquestes creences inconscientment, creient que no es tractaven d’errors religiosos. Aquestes pràctiques paganes i aquestes festivitats estaven tan arrelades a la quotidianitat del camp que senzillament es celebraven per costum, així com sempre havia estat. 

"Les tres condicions de les dona" a Speculum Viriginum ms., late 13th or early 14th century, Rheinisches Landesmuseum No. 15326

La porta d’entrada del diable

La dona, aquell ens inferior que per mitjà de la seva sexualitat atrapa als homes i els desvia del camí de les virtuts.

Aquest vindria a ser a grosso modo el concepte que a l’Edat Mitjana es tenia del gènere femení, caracteritzat per l’Eva bíblica que va cometre el pecat original, llençant a Adam i als seus descendents a viure fora del Paradís. Aquesta taca en l’historial femení perseguirà a les dones al llarg de la història i l’Església s’encarregarà de marcar les seves vides sobretot a l’època medieval. Així quedarà documentat en la literatura en llengua llatina, una literatura anti-femenina produïda principalment pels membres masculins de les institucions eclesiàstiques. Quelcom que avui en dia segueix sent el pa de cada dia, tan sols ens hem de fixar en la colla composta només d’homes que estan decidint sobre la llei de l’avortament, restringint la llibertat i els drets de les dones d’escollir sobre el seu propi cos.

Tornant als segles que ens interessen, al llarg del segle XII i XIII començaran a proliferar un seguit de texts religiosos, filosòfics i mèdics que tindran com a objectiu infravalorar la dona ja que, fruit de la cultura cortès i l’esperit de cavalleria, el gènere femení estava vivint un període d’enaltiment.
Tota aquesta oposició la podem trobar concentrada en la tradició literària eclesiàstica dels contemptus mundi. En aquests texts s’exposarà que el destí de l’ànima consisteix en assolir un estat angèlic per arribar al Regne de Déu i tot allò que s’aparti d’aquesta finalitat i d’aquest estat espiritual serà il·legítim pels homes. En aquest sentit, el rebuig de la carn, i particularment de la vida sexual, s’expressava amb vehemència i per això en els contemptus mundi, entre aquelles realitats rebutjades i durament criticades, es troba la dona com la personificació d’aquesta sexualitat negada.

Segons aquestes fonts literàries, la dona és principalment la gran responsable de tots els mals del món, provoca el desordre, la destrucció i la ruïna, és ella la que ensenya el mal i incita a ell, ja que ella és la porta d’entrada del diable (ianua diaboli). És malvada i criminal i es troba infectada  per impulsos irresistibles deshonrosos i prohibits. És descrita com un ésser superb, venjador i capaç d’utilitzar un immens poder per arribar als seus propòsits, que sovint solen ser posar obstacles i temptacions als homes per fer-los caure en el seu engany:

“La dona, dolç mal, amb els seus afalacs destrueix, pèrfida, la ment i la força viril”
Roger de Caen, De vita monachorum, vv.338-339

Aquesta concepció eclesiàstica de la dona aconseguirà penetrar en la cultura cortès i en la seva literatura. Aquest canvi quedarà reflectit en la producció literària del segle XIII, tant en l’escriptura de noves novel·les de cavalleries, així com en la reinterpretació de les novel·les ja escrites dècades abans. La novel·la La mort del rei Artús (c. 1225) sintetitza aquesta transformació, l’autor va voler plasmar en la seva obra aquestes doctrines sobre els vicis de la dona i les conseqüències desatrosses del comportament femení. La novel·la agafarà la figura de la reina Ginebra i la desvirtuarà, només li concedirà la paraula a Ginebra quan calgui deixar constància de la dimensió decadent de la dama, és a dir, quan la reina es trobi en una crisi de gelosia o al marge de la desesperació, i sempre per evocar l’amor que el seu amant, Lancelot, experimenta per ella i no pas per exprimir els seus propis sentiments. La reina es convertirà en aquell personatge femení que apartarà als homes de la perfecció i per a que no hi hagi cap altra lectura, l’autor es forçarà en retratar a Ginebra com la Eva de la cort artúrica, redactant unes línies que recorden a una certa escena bíblica…

Sant Miquel de Hildesheim, Alemanya; Detall d’Eva (1192)

“El matí en el que va arribar el rei a Camelot, el meu senyor Galvany estava menjant amb altres molts cavallers a la taula de la reina; a una habitació, junt a la sala, havia un cavaller s’anomenava Avarlan, que odiava al meu senyor Galvany: havia enverinat la fruita, amb la qual pensava fer-lo morir, però li va semblar que, si li donava a la reina, aquesta la oferiria a aquell abans que a cap altre (…) La reina  va prendre la fruita, sense sospitar res de la traïció, i li va donar a un cavaller que era company de la Taula Rodona, anomenat Geraint de Caraeu; (…) va menjar-la i, tan aviat com el mos va passar pel coll, va caure mort davant la reina i davant de tots aquells que estaven a la taula.” (c.62)

L’única via que la dona pot contemplar per redimir-se dels seus pecats és el de la penitència, retirar-se a un convent per netejar les seves culpes i així no seguir fent caure als homes a les seves trampes d’amor, per no allunyar-los de la salvació i la perfecció celestial.

Bibliografia recomanada: 

La concepció de la dona

A través de la literatura podem arribar a les mentalitats de les societats al llarg de tota la història i així conèixer la seva visió de la realitat. Un dels temes que més sol inquietar-nos és el paper de la dona segons l’època en la que viu. Per això és interessant que, a través d’un breu recorregut per la literatura de cada època, ens puguem fer una petita idea del concepte que es tenia de la dona al món clàssic i la degradació que pateix durant l’època medieval, fins al punt que a l’època moderna es consideri a la dona com un ens del diable, que gràcies al seu poder seductor pot manejar als homes a la seva voluntat i apartar-los de Déu.

És curiós com des dels primers temps es considera que el poder femení es troba en l’atracció física: l’energia sexual que semblen posseir algunes dones de forma especial, al marge de la seva maternitat. La tradició greco-romana ens presenta una dona seductora, bruixa i temuda, però alhora desitjada per l’home que ha d’enfrontar-se a ella a través dels relats clàssics, com per exemple és el cas de Circe-Ulisses a l’Odissea d’Homer. La visió de la dona d’aleshores és una que distreu a l’heroi del camí que ha de seguir, utilitzant senzillament la seva bellesa. Però per altra banda, tot i els seus coneixements i fortalesa, aquesta dona no té la capacitat de dominar les seves pròpies passions i sovint cau enamorada i debilitada als braços d’algun home. Aquest model clàssic perdurarà fins ben entrada l’època moderna, però s’hi haurà dafegir un altre model més antic pertanyent a la cultura occidental jueva.

Lilith

El concepte que tenia el poble jueu de la dona era tot el contrari al del món clàssic: aquestes són dones de la llar, donades als valors del seu espòs, sotmeses a la voluntat de les seves famílies.
Tot i així, també és possible trobar en els relats bíblics personatges semblants a les de la tradició greco-romana, caracteritzades per la seva independència. Per exemple la reina de Saba, una dona sàvia, que adopta iniciatives, tant humanes com polítiques. Per altra banda, a la literatura jueva apareix Lilith, la segona dona d’Adam, que es representa com un dimoni femení seductor i enganyós. Aquest estereotip de dona serà el que retrobarem a la mentalitat de l’època moderna.

Quan el cristianisme es converteixi en la religió predominant a Occident, les figures femenines del món clàssic greco-romà es deixaran de banda, fet que provocarà importants canvis en les dones que vivien el dia a dia de llavors.
La dona és rebaixada a l’espai quotidià i controlable, es creu que són les responsables de provocar mals a través de poders malèfics, són éssers anònims, no definits. La mort és representada per una dona, una dona que conté en el seu interior un potencial d’energia negativa i, amb l’arribada de la menopausa, produirà repulsió, encara que durant la seva joventut haguessin estat considerades “seductores innocents”. La dona jove posseïa un atractiu físic superior a les altres dones de major edat ja que la seva màgia seductora és purament carnal i sense intenció, tot i que segueixen representant el mal.

L’influencia cristiana serà decisiva en la progressiva visió negativa del sexe femení, sobretot pel que fa a aquelles dones que no s’ajustin al segon pla al que són destinades. A més, ja a la baixa edat medieval, la pèrdua de la bellesa i l’augment de vellesa es començarà a relacionar amb el mal de forma molt més evident, aquestes dones que passen d’un cert límit d’edat seran sovint considerades bruixes.
Per altra banda, cal destacar que les dones d’alt atractiu físic tindran una doble condició, la ja citada basada en el seu atractiu i la d’enemigues polítiques. Tot això radica en que l’església no autoritzava a l’home contraure matrimoni amb més d’una dona, però poden gaudir de concubines si aquestes relacions extramatrimonials no franquegen la barrera religiosa o social, és a dir, l’home pot tenir relaciones sexuals amb una altra dona que no sigui la seva esposa si aquesta és una d’ofici vil (joglaresques, etc.), prostituta o si no és de bon llinatge. Els romanços i la tradició popular convertirà a aquesta concubina en una poderosa bruixa, que manté subjecte el seu company gràcies a poders extraordinaris. Arribant als extrems, aquest arquetip recorda al model grecollatí, esmentat anteriorment, del concepte de dona seductora i màgica; aquesta visió anirà en augment durant el transcurs dels segles XVI, XVII i XVIII.

A l’època moderna, se li atribuirà a la dona facultats per embruixar amants i així controlar les seves voluntats, fins i tot trobem homes que asseguren davant de l’Inquisició ser víctimes d’aquestes dones que utilitzant els seus maleficis ataquen sexualmentment als seus amants.