L’homo viator i els camins de pelegrinatge

Aquesta setmana és Setmana Santa, temps de suposat recolliment espiritual i renaixement personal a través de la resurrecció de Jesucrist… i quina millor manera per fer introspecció que a través d’un camí que recorri els diferents estats de l’ànima?

La doctrina eclesiàstica sempre ha tingut molt present el concepte de realitzar un camí per trobar la via cap a la perfecció i salvació de l’ànima. El pelegrinatge ha estat un punt rellevant del cristianisme ja des dels seus orígens, és un tema present i recurrent a la Bíblia. Per exemple, ja en el Gènesi, Adam i Eva van haver d’emprendre un camí quan van ser expulsats del Paradís cap a una terra estranya, Caín, fill d’Adam i Eva, sortirà en pelegrinatge per assolir la perfecció de l’ànima de forma individual, mentre que Moisès iniciarà l’èxode de forma col·lectiva.
Durant l’edat mitjana aquesta doctrina va triomfar sota el concepte del homo viator: la humanitat es troba en un permanent camí per assolir la perfecció i aconseguir arribar al Regne de Déu. L’ensenyament constant de la institució eclesiàstica al llarg d’aquest període, i sobretot en l’àmbit monàstic, és que la vida humana és pelegrinatge, és a dir, és un viatge dur i difícil en una terra estrangera. Aquest tema fonamental va originar la pràctica ascètica i espiritual coneguda com peregrinatio pro Deo, que consistia en un exili voluntari i definitiu per un fi religiós. Era un exili espiritual en que el nivell de renuncia era equitatiu al del monjo que ingressava a una comunitat monàstica: s’abandonaven els béns materials, a la família, a la pàtria, als amics, etc.

Gossuin de Metz; L'image du monde. BNF Fr. 574 fol. 42

L’homo viator a L’image du monde de Gossuin de Metz. BNF Fr. 574 fol. 42

Però dita doctrina va anar abandonat les parets del monestir fins a convertir-se en una necessitat d’expiació tant personal com col·lectiva i no pas com un mer perfeccionament de l’ànima fins al món de les virtuts. El primer gran moviment de pelegrinatge col·lectiu s’encarna sota el “mil·lenarisme”, a l’any 1000, que pronosticava una imminent arribada de l’Apocalipsi. Per això es va iniciar un període de pelegrinatge cap a Jerusalem, el lloc escollit pel retorn del Messies. Els camins cap a Terra Santa van esdevenir unes de les principals vies per la salvació de l’ànima: una forma de mortificació redemptora que equivalia a acumular mèrits, el pes dels quals poguessin compensar el dels pecats en el dia del Judici Final.
La realització de camins terrestres proporcionaven els elements necessaris per arribar a la meditació gràcies a l’exercici físic i al contacte amb la naturalesa, en la que es refugiava la divinitat. L’objectiu del pelegrí era la seva pròpia transformació per mitjà d’un procés ascètic que millorava espiritualment al caminant, el qual s’anava preparant espiritualment pel final (Jerusalem, Sant Jaume de Galícia, Roma) a través del contacte amb altres relíquies de sants guardats als monestirs que es trobaven al llarg del camí.

Al llarg del segle XII, el pelegrinatge va anar perdent el component dels llargs itineraris, però tot i així la peregrinatio pro Deo va conservar l’exercici físic com la forma de meditació: fer caminar el cos per fer caminar l’ànima.
En aquesta línia, Bernat de Claravall (1090-1153) dirà que el claustre és el lloc per excel·lència del pelegrinatge, i tant per Bernat de Claravall com Guigue de Chartreuse (c.1083-c.1138), recordant a Anselm de Canterbury (c.1034-1109), diran que l’objectiu del pelegrinatge no seria arribar a Jerusalem, sinó que allò vertaderament important és saber sortir d’un mateix, és a dir, la interiorització reflexiva  del coneixement d’un mateix i de la naturalesa. A finals d’aquest mateix segle, Lotari Segni (1160-1216), el futur papa Innocenci III, va redactar en el seu De contemptu mundi (c.1196) que la vida terrenal era tan sols una via cap al cel per la qual l’home transita, però aquesta transició s’ha de comprendre com el camí interior a la recerca de Déu, essent l’ànima el refugi que permet l’allunyament del món, fins arribar a un punt de menyspreu per la vida mundana.

La repressió càtar i Montségur

Les creences que seguia la nova església dels càtars no van agradar molt a l’Església de Roma ja que, per una banda, els deixava a ells com a ens del Mal i, en segon terme, es manifestaven com la religió vertadera de Crist, la que ell havia predicat. Per aquest motiu, la repressió del catarisme va acabar arribant a principis del segle XIII. La croada contra els càtars, coneguda com “croada contra els albigesos (d’Albí)”, la va engegar el papa Innocenci III per combatre la nova religió sorgida a les terres del Languedoc. La croada va tenir dues fases: la primera, entre 1209-1215, que és coneguda amb el nom de “croada dels barons” i va estar formada per un autèntic exèrcit “internacional” (50.000-130.000 soldats aprox.), comandat per alguns bisbes i cavallers francs i, en menor mesura, alemanys. La segona fase de la croada va esdevenir entre 1226-1229 i es coneguda amb el nom de la “croada reial” perquè ja hi va prendre part directament el rei de França. Però la guerra contra els albigesos no acabarà fins al 1244 …a Montségur.

Després d’anys d’investigació pel territori càtar per part de diversos legats cistercencs del papa i després de molts textos sobre què calia fer amb la problemàtica, en el Concili de Laterà III (1179) es va dictaminar que es consideraria el catarisme com una heretgia.El 10 de març del 1204, el papa Innocenci III va enviar una carta al rei de França, Felip II, advertint-lo que era la seva responsabilitat fer quelcom amb el Comtat de Tolosa ja que estava ocupat per heretges. Com que aquelles terres formaven part del seu regne, Felip II de França havia d’eliminar l’hertgia i deixar el comtat en mans dels vertaders catòlics. De fet, el papa va prometre a Felip II el regnat de tots els territoris francesos, si ell proporcionava el seu exèrcit per la croada contra els heretges, però el rei va rebutjar la proposta dos cops seguits.

Mentrestant, el comte Raimon IV de Tolosa tenia les seves dificultats amb els legats papals, Pèire de Castelnau i amb l’Abat de Cîteaux, Arnald Amalric, els quals estaven buscant eclesiàstics catòlics que s’haguessin convertit en càtars i estiguessin predicant la religió en les esglésies catòliques. Van suspendre dels seus càrrecs els bisbes de Béziers i de Viviers, i tanmateix van intentar fer amb l’arquebisbe de Narbona, però aquest no es va deixar intimidar pels legats i es va negar a deixar el seu càrrec.

Amb tot això, a l’estiu de 1207, Pèire de Castelnau va excomunicar públicament al comte Ramon IV ja que estava fart de les seves mentides i evasives pel que feia a la situació del seu comtat envers el catarisme. Però Ramon IV va prometre que solucionaria el problema del catarisme i va ser perdonat per l’Església de Roma a l’agost. Tot i així, a la tardor del mateix any, el comte encara no havia dut a terme cap de les seves promeses i un altre cop va ser excomunicat. I un altre cop Ramon IV va voler solucionar la seva excomunió i va voler negociar amb el legat papal, el qual el va tornar a perdonar el 13 de gener del 1208. En aquest punt, va ocorre l’acte que canviaria la història de la comunitat càtara: Pèire de Castelnau va ser assassinat al matí següent de les negociacions; pretext que va donar inici a la repressió del catarisme ja que el crim  es va atribuir indirectament al comte de Tolosa.

El primer pas el va fer l’Església de Roma amb la massacre de Béziers (20.000 víctimes) al 1209. Durant 30 anys es seguiran períodes bèl·lics molts durs, amb molts morts i molta sang fins al 1242, inici del final de la croada.

La foguera de Montségur:

A la nit del 28 de maig de 1242, onze inquisidors van ser assassinats a Avignonet per un comandament càtar enviat des de Montségur. Aquest esdeveniment provocarà que el papa ordenés al rei de França el setge a la fortalesa de Montségur el qual començarà just un any després sota el comandament d’Hug des Arcy. El setge durarà 10 mesos, però la fortalesa es va quedar sense recursos  i es va intentar una sortida de la fortalesa per aconseguir aliment i aigua el 1 de març de 1244. L’intent va fracassar i al dia següent el castrum va rendir-se. Aquesta rendició anirà acompanyada d’una treva de quinze dies: passats aquests dies, els càtars hauran de decidir si abjurar de la seva fe o morir a la foguera. 

De 600 persones que es creuen que vivien al castrum de Montségur, uns 220 càtars, segons els manuscrits dels processos que van redactar els inquisidors, van decidir no abjurar de la seva fe i morir com a càtar a la foguera el 16 de març de 1244. Alhora, amb aquest acte, es posava punt i final a la guerra. El castell va passar en mans del rei de França i va funcionar com a fortalesa reial fins ben bé el segle XV. A partir del segle XVI Montségur s’abandonarà i no tornarà a sortir a la llum fins al segle XIX en que diversos escriptors romàntics i “historiadors” començaran a escriure sobre la tragèdia que hi va tenir lloc i a magnificar el sacrifici d’aquells càtars que es van sobreposar les seves creences per damunt del papa i del rei de França.

Imatge