Dia Internacional de la Dansa

Imatge

Dia Internacional de la Dansa

“Asistía un día a una fiesta de la cristiana hija de Sancho, rey de los vascos, esposa del tirano Sancho, hijo de Garcia, hijo de Fernando -¡que Dios enfríe con la muerte a sus sectarios!-, durante uno de los frecuentes viajes que hice a la corte de este príncipe en la época de la fitna. En el salón había un cierto número de danzarinas cantantes musulmanas, regalo de Sulaymãn ibn al-Hakam, en la época en la que era Príncipe de los Creyentes de Córdoba”.

Text: Ibn al-Kinani, metge cordovès del segle XI. Extret de Pérez Higuera, T; “Sobre una representación de “dançaderas” en la Puerta del Reloj de la Catedral de Toledo” a La Condición de la Mujer en la Edad media; Coloquio Hispano-Francés Madrid: UCM: 1986

Imatge: Dansarina contorsionada; capitell exterior de l’Ermita de Santiago; Huesca: Agüero: s.XII

El pacte conjugal

El matrimoni, principalment, tenia la funció de formar aliances socials: quan la consanguinitat fallava, el matrimoni intervenia. No era simplement la unió de dues persones, sinó que era la unió de dues dinasties. Les famílies aristòcrates utilitzaven a les seves filles i el matrimoni estratègicament amb l’objectiu de mantenir, establir, o estrènyer la seva autoritat política i neutralitzar les potències enemigues.
Per això tota la família participava en el procés de seleccionar un marit apropiat per les seves joves, sent el consentiment del pare imprescindible per efectuar el matrimoni. Aquesta tradició cultural prové de les lleis visigòtiques i dels Fuero Juzgo, i va estar operativa fins a mitjans del segle XVI.

A principis de l’Edat mitjana, aquesta unió es garantia a través de la virginitat de la noia, legitimant així la continuació de les dues línies familiars, i per part del futur marit aportant un dot que de fet era la principal aportació econòmica al matrimoni. Aquest esponsalici consistia al menys en la dècima part de tots els béns del marit.
A mitjans del segle XII, s’imposà a Catalunya l’aportació econòmica femenina, l’eixovar. Aquest era d’origen romà i adjudicava un valor a la dona que la feia atractiva per les famílies que volien casar als seus hereus. Aquest dot femení indirecte era l’herència que la dona tenia dret a rebre dels seus pares.

Abans de casar a la parella, s’havien de realitzar les esposalles, que era la promesa del futur matrimoni que es codificaria en un contracte entre les dues famílies (pactum conjugale). Uns dies després, es celebrava la cerimònia de les núpcies.
Tot aquest ritual es dividia en quatre fases:
1. La donació de la núvia a través d’una cerimònia d’investidura. El pare de la noia unia les mans de l’espòs i l’esposa.
2. Donació de les arres, en forma d’anell o d’unes poques monedes, per part de la família de la núvia com a símbol de gratitud d’acollir-la en una nova llar
3. L’agenollament de la núvia davant del seu futur marit per afirmar que s’entrega sota la tutela d’un altre home que no és el seu pare.
4. El bes segellava públicament el matrimoni

Esposalles d'Alfons VIII de Castella i Elionor Plantagenet

Esposalles d’Alfons VIII de Castella i Elionor Plantagenet

Al segle XII, aquest model aristocràtic entrarà en conflicte amb el model eclesiàstic. L’església voldrà convertir el matrimoni en una institució sagramental.
Aquest nou model va ser dissenyat amb l’objectiu de reconciliar dos exigències contradictòries. La primera era la funció reproductora, amb la qual Déu havia dotat al matrimoni quan el va institucionalitzar al Paradís abans de la caiguda de la naturalesa humana com una continuació de l’acte de la creació i per anar reomplint el seu cel amb nous habitants. En segon terme, la necessitat de controlar els impulsos sexuals de la naturalesa humana, ja que l’església veia la sexualitat com la principal via de penetració del Diable. Per això, l’església va voler convertir el matrimoni en un sagrament (sacramentum), és a dir, en un “signe” de la unió entre Déu i les seves criatures i com a tal havia de rebre la benedicció eclesiàstica (a partir d’aquest moment s’introduirà la figura del capellà oficiant la cerimònia, tal i com ha arribat als nostres dies).
Les persones casades eren relegades al nivell més baix de la perfecció ja que encara que el matrimoni era tolerat, es considerava només com un remei contra la luxúria carnal. Era preferible que les persones dediquessin el seu cos al celibat. Tot i així, l’únic espai on la sexualitat era lícita era dintre del matrimoni: l’acte sexual havia d’estar subordinat estrictament al desig de procrear, i tot el plaer havia de ser omès tant com fos possible.

El pes de la cerimònia en el model eclesiàstic es focalitzava en les esposalles (desponsatio) i no tant en el casament en si com hem vist en el model aristocràtic. A més, en el model aristocràtic la figura del pare era de suma importància, era qui donava el consentiment i ajuntava les mans dels esposos. En canvi, en el model eclesiàstic, es tindrà en compte el consentiment de les dues parts individuals, espòs i esposa.
A partir d’aquest moment, el matrimoni serà de naturalesa indissoluble, tot i que qualsevol matrimoni que tingués com a objectiu la fornicació o fos incestuós seria dissolt a través d’una dispensa eclesiàstica.

Les pràctiques paganes de la pagesia medieval

El procés de cristianització al camp es va trobar amb un important obstacle: unes creences i idees de transfons pagà difícils d’esborrar de les mentalitats de la societat rural. Aquestes creences es traduïen en cerimònies gens cristianes paralitúrgiques que confluïen i s’identificaven amb les tradicions i el folklore específics de cada nucli rural.

Aquesta religiositat popular no suposava que la pagesia medieval no fos cristiana, ans el contrari, eren batejats i assistien a les misses, acceptaven la protecció dels àngels i dels sants, veneraven les relíquies i celebraven les festivitats dels sants. No obstant, no van abandonar les velles idees mitològiques i les van incloure en la seva quotidianitat cristiana. La supervivència d’aquestes costums paganes van respondre a la necessitat i a la por que la població del camp tenien respecte al seu dia a dia ja que aquestes cerimònies eren les que s’havien anat transmetent generació rere generació sempre que es necessitava trobar una solució als problemes, com per exemple els de salut, o bé per assegurar el bon cultiu.
Al Indiculus superstitionum et paganiarum (743), un catàleg franco-germànic on es classifiquen un seguit de pràctiques i creences àmpliament conegudes entre els cristians del segle VIII, es troben algunes d’aquestes costums. Per exemple, es dejunava els dijous en honor a Thor o Júpiter, es creien en dies predestinats, es consultaven horòscops, es llegia el futur en les cendres del focs, s’utilitzaven amulets per combatre el mal, etc. Altres pràctiques que es troben recopilades són les que combinaven un element cristià amb un acte pagà. A tall d’exemple, les dones abans de posar-se a filar o teixir es feien la senyal de la santa creu, però alhora també invocaven a Minerva. 

Òbviament, les autoritats eclesiàstiques no es van quedar amb els braços plegats veient que la seva obra no es duia a terme a la perfecció i es conserven un gran número de denúncies i condemnes que ridiculitzaven aquestes pràctiques. També van decidir substituir algunes cerimònies paganes agrícoles que tenien com a objectiu atraure les benediccions divines sobre els fruits de la terra amb festivitats de caire cristià que es van incloure en el calendari litúrgic. Algunes d’aquestes festivitats van ser les feriae messis, festivitat que es celebrava després de la collita dels cereals, les feriae vindemiales al setembre, després de la verema, i les feriae sementivae al desembre, durant la sembrada, que es van transformar en les Rogatives, que establien un dejuni amb les corresponents oracions tres dissabtes a l’any. 
Tot i que des de l’església es combatés aquests rituals pagans, també s’han conservat texts que documenten la presència de rectors i capellans que assistien a celebrar aquestes festivitats amb el poble, texts que evidentment prohibien la seva presència en aquestes celebracions i els obligava a fer-les desaparèixer del seu terme.

Així doncs, s’observa que aquesta religiositat popular no impregnava només a la població laica, sinó que el clergat també es veia involucrat en aquestes creences inconscientment, creient que no es tractaven d’errors religiosos. Aquestes pràctiques paganes i aquestes festivitats estaven tan arrelades a la quotidianitat del camp que senzillament es celebraven per costum, així com sempre havia estat. 

"Les tres condicions de les dona" a Speculum Viriginum ms., late 13th or early 14th century, Rheinisches Landesmuseum No. 15326