La repressió càtar i Montségur

Les creences que seguia la nova església dels càtars no van agradar molt a l’Església de Roma ja que, per una banda, els deixava a ells com a ens del Mal i, en segon terme, es manifestaven com la religió vertadera de Crist, la que ell havia predicat. Per aquest motiu, la repressió del catarisme va acabar arribant a principis del segle XIII. La croada contra els càtars, coneguda com “croada contra els albigesos (d’Albí)”, la va engegar el papa Innocenci III per combatre la nova religió sorgida a les terres del Languedoc. La croada va tenir dues fases: la primera, entre 1209-1215, que és coneguda amb el nom de “croada dels barons” i va estar formada per un autèntic exèrcit “internacional” (50.000-130.000 soldats aprox.), comandat per alguns bisbes i cavallers francs i, en menor mesura, alemanys. La segona fase de la croada va esdevenir entre 1226-1229 i es coneguda amb el nom de la “croada reial” perquè ja hi va prendre part directament el rei de França. Però la guerra contra els albigesos no acabarà fins al 1244 …a Montségur.

Després d’anys d’investigació pel territori càtar per part de diversos legats cistercencs del papa i després de molts textos sobre què calia fer amb la problemàtica, en el Concili de Laterà III (1179) es va dictaminar que es consideraria el catarisme com una heretgia.El 10 de març del 1204, el papa Innocenci III va enviar una carta al rei de França, Felip II, advertint-lo que era la seva responsabilitat fer quelcom amb el Comtat de Tolosa ja que estava ocupat per heretges. Com que aquelles terres formaven part del seu regne, Felip II de França havia d’eliminar l’hertgia i deixar el comtat en mans dels vertaders catòlics. De fet, el papa va prometre a Felip II el regnat de tots els territoris francesos, si ell proporcionava el seu exèrcit per la croada contra els heretges, però el rei va rebutjar la proposta dos cops seguits.

Mentrestant, el comte Raimon IV de Tolosa tenia les seves dificultats amb els legats papals, Pèire de Castelnau i amb l’Abat de Cîteaux, Arnald Amalric, els quals estaven buscant eclesiàstics catòlics que s’haguessin convertit en càtars i estiguessin predicant la religió en les esglésies catòliques. Van suspendre dels seus càrrecs els bisbes de Béziers i de Viviers, i tanmateix van intentar fer amb l’arquebisbe de Narbona, però aquest no es va deixar intimidar pels legats i es va negar a deixar el seu càrrec.

Amb tot això, a l’estiu de 1207, Pèire de Castelnau va excomunicar públicament al comte Ramon IV ja que estava fart de les seves mentides i evasives pel que feia a la situació del seu comtat envers el catarisme. Però Ramon IV va prometre que solucionaria el problema del catarisme i va ser perdonat per l’Església de Roma a l’agost. Tot i així, a la tardor del mateix any, el comte encara no havia dut a terme cap de les seves promeses i un altre cop va ser excomunicat. I un altre cop Ramon IV va voler solucionar la seva excomunió i va voler negociar amb el legat papal, el qual el va tornar a perdonar el 13 de gener del 1208. En aquest punt, va ocorre l’acte que canviaria la història de la comunitat càtara: Pèire de Castelnau va ser assassinat al matí següent de les negociacions; pretext que va donar inici a la repressió del catarisme ja que el crim  es va atribuir indirectament al comte de Tolosa.

El primer pas el va fer l’Església de Roma amb la massacre de Béziers (20.000 víctimes) al 1209. Durant 30 anys es seguiran períodes bèl·lics molts durs, amb molts morts i molta sang fins al 1242, inici del final de la croada.

La foguera de Montségur:

A la nit del 28 de maig de 1242, onze inquisidors van ser assassinats a Avignonet per un comandament càtar enviat des de Montségur. Aquest esdeveniment provocarà que el papa ordenés al rei de França el setge a la fortalesa de Montségur el qual començarà just un any després sota el comandament d’Hug des Arcy. El setge durarà 10 mesos, però la fortalesa es va quedar sense recursos  i es va intentar una sortida de la fortalesa per aconseguir aliment i aigua el 1 de març de 1244. L’intent va fracassar i al dia següent el castrum va rendir-se. Aquesta rendició anirà acompanyada d’una treva de quinze dies: passats aquests dies, els càtars hauran de decidir si abjurar de la seva fe o morir a la foguera. 

De 600 persones que es creuen que vivien al castrum de Montségur, uns 220 càtars, segons els manuscrits dels processos que van redactar els inquisidors, van decidir no abjurar de la seva fe i morir com a càtar a la foguera el 16 de març de 1244. Alhora, amb aquest acte, es posava punt i final a la guerra. El castell va passar en mans del rei de França i va funcionar com a fortalesa reial fins ben bé el segle XV. A partir del segle XVI Montségur s’abandonarà i no tornarà a sortir a la llum fins al segle XIX en que diversos escriptors romàntics i “historiadors” començaran a escriure sobre la tragèdia que hi va tenir lloc i a magnificar el sacrifici d’aquells càtars que es van sobreposar les seves creences per damunt del papa i del rei de França.

Imatge

Anuncis

La diferència d’indumentària entre sexes (segle XIV)

Al segle XIV es produeix un succés de gran transcendència: la població europea queda reduïda a un terç per la pesta de 1348. Aquest fet impactarà tant a la societat com a la moda, i, entre les múltiples respostes humanes davant d’aquest succés, es va donar una major importància al vestit, especialment per part dels més poderosos. A més, durant aquest segle ja es pot considerar que la professió de sastre s’ha assolit totalment i que persones especialitzades en la talla i confecció dels vestits satisfeien a la clientela i a les seves demandes cada cop més complicades que van sorgir al llarg del segle XIV.

 A les primeres dècades del segle, la moda seguirà mantenint els mateixos vestits, amb lleugeres variacions estructurals, però durant la segona meitat del segle es produirà un canvi radical: l’aparició de peces de vestir curtes, com van ser diferents tipus de jaquetes i el “jubón(espècie de camisa rígida masculina que cobria des de les espatlles fins a la cintura i que anava cenyida i ajustada al cos; fig.1), van determinar la diferenciació definitiva entre la indumentària femenina i masculina. Ambdues peces de roba estaven dissenyades amb la finalitat de modelar el cos, seguint els dictàmens estètics de l’època. La creació d’aquestes peces va provocar una transformació substancial en les mitges, que fins aquest moment havien cobert el peu i la cama fins a la meitat de la cuixa i que ara es prolongaven fins a la cintura.

Aquestes transformacions, a l’igual que va passar amb la innovació en la confecció de les túniques del segle XIII, primerament es van donar a l’àmbit militar, per passar immediatament al civil. I aquest dinamisme d’intercanvi militar-civil va continuar al llarg de la història a causa de la continua investigació que el món militar realitzava per buscar peces de vestir més còmodes, d’acord amb la seva funció ofensiva i defensiva i, per altra banda, perquè el món militar es lliurava de les continues pragmàtiques que els reis van anar dictant per controlar les pràctiques indumentàries de la població.

De totes maneres, deixant de banda la diferenciació sexual a l’hora de vestir, va ser també al segle XIV quan va sorgir una peça de vestir comuna pels dos sexes, molt apreciada sobretot pels estaments més poderosos: la hopalanda (fig.2), una espècie de peça de roba solta i ample, llarga o curta, com una bata que es posava per sobre del vestit, cenyida a la cintura amb un cintura, un coll alt i recte i unes mànigues llargues que podien arribar al terra; també es podia revestir amb pell.

El vestit a la Baixa Edat mitjana

Aquest període es caracteritza per la diversificació social del vestit, conseqüència de la pacífica situació política, dels progressos tecnològics i de l’actiu comerç entre Orient i Occident que afavorirà el creixement econòmic i la urbanització de la població, aguditzant les diferències socials. Aquest context socioeconòmic provocarà el sorgiment d’una aspiració col·lectiva al luxe, fet que també marcarà la diferències socials en el vestit per la utilització de certs teixits, pells o colors costosos que tan sols uns pocs es podien permetre, destacant els teixits hispanomusulmans treballats en tallers àrabs establerts a l’Al-Àndalus com els més luxosos.

Es produirà un increment dels tipus de vestit, ja sigui pels nous models que sorgeixen com per com s’elaboren. A més, s’observa que els patrons dels vestits comencen a complicar-se, però sense arribar al nivell de complexitat que presentarien els vestits de finals del segle XIV. No obstant, va ser durant aquest segle quan es va començar a desenvolupar l’art de la sastreria: es va passar de la realització de la senzilla i lineal túnica del període romànic amb forma de “T”, que es construïa amb peces de tela de talla rectangular, a introduir una important variant estructural com va ser l’afegiment d’una peça de tela triangular als costats de la túnica i una talla més sofisticada als vestits ajustats, que ens indiquen la intervenció d’un professional de la sastreria en la confecció de les peces de roba.

De la mateixa manera que el període anterior, existirà a tot l’Occident un vestit comú. El país que més va intervenir a la creació d’un art dedicat al vestit i a la confecció del vestit gòtic va ser França, tot i així, els regnes cristians seguirà la moda que es podria anomenar “internacional”. Tot i que segueix havent una indiferència en quan el vestit masculí el femení, en aquest últim s’observa una sèrie de trets molt originals que es deuen a la supervivència de modes anteriors i a la influència del món musulmà. A més, en comparació als segles anteriors, hi haurà un augment del número de peces de vestir bàsiques: camises, mitges masculines i femenines, túniques interiors encordades (fig.1) o no i túniques revestides de pell (fig2).

Cal remarcar certes peces típicament peninsulars que destaquen per la seva bellesa com són les camises femenines brodades amb fils de seda de vistosos colors amb motius decoratius que provenien del món musulmà. Aquestes camises van ser denominades com “camises margomades” i van formar part de l’aixovar femení fins el regnat dels Reis Catòlics. A més, tot i que en tota Europa apareixen els vestits sense mànigues, sorgirà a la Península una variant en que s’obrirà de forma exagerada les túniques encordades o les revestides amb pell amb el suposat propòsit de mostrar àmpliament la camisa margomada.

A sobre d’aquestes peces de vestir, de la mateixa manera que a l’etapa anterior, es seguiran portant mantells i capes. I entre els mantells hi haurà un model genuïnament ibèric que consistia en una obertura lateral per on passar el braç.

PS. A la pròxima entrada tractaré la diferència de vestits segons el sexe de les persones.