La conversa amb Déu

El nou misticisme del segle XIII introduirà en la mentalitat medieval un aspecte innovador sobre la perfecció de l’ànima, esdevenint el contacte amb la divinitat l’estat més perfecte de l’ànima humana. Fins aleshores, per la institució eclesiàstica aquesta perfecció s’assolia amb el despullament material de l’ànima, és a dir, desfent-se de les pertinències materials del món mundà, i també cultivant les virtuts. Però per les místiques i pels místics, aquest despullament havia de ser més radical, hom havia de despullar-se fins i tot de les virtuts, de la seva pròpia persona, per arribar al Regne dels Cels i mantenir una “conversa amb Déu”.

Fragment manuscrit d'un poema de Hadewijch; Hs. Gent, UB, 941, f. 49rHadewijch (afschrift) - Hs. Gent, UB, 941, f. 49r

Fragment manuscrit d’un poema de Hadewijch; Hs. Gent, UB, 941, fol. 49r

Hadewijch d’Anvers (1235-1244), la primera beguina que va escriure en llengua materna (neerlandès mitjà de Brabant), deixarà constància en les seves cartes l’experiència mística amb Déu. El contacte que va experimentar la mística el va considerar com el punt final del seu viatge intern. Hadewijch exhortarà a les seves companyes a seguir el camí de les virtuts per poder arribar al país de l’Amor (Regne de Déu) i experimentar la unió amorosa de l’esperit amb la divinitat.

Com s’observa, la mística en efecte seguia la doctrina eclesiàstica ja que ella va cultivar les virtuts per arribar a Déu, PERÒ va anar un pas més enllà: va introduir la unió amb Déu com l’estadi final de les ànimes.

 Després, vaig restar perduda en el meu Estimat [Déu], i em vaig fondre en ell de manera que res va quedar de mi. (Visions, 7, 94-97).

Evidentment aquesta fusió amb la divinitat no serà acceptada per la jerarquia eclesiàstica ja que l’únic que podia tenir contacte amb la divinitat era el Papa (a més, la majoria d’aquests místics eren dones que escrivien en llengua vernacle…).

Paral·lelament a Hadewijch d’Anvers, sorgiran dues místiques nòrdiques que també experimentaran la unió amb Déu com l’estadi final del seu camí interior. Beatriu de Nazareth, original de Brabant, Bèlgica, (1200-1268), i la monja alemanya Matilda de Magdeburg. Beatriu considerarà e camí de les virtuts com un procés necessari per assolir el sisè estadi d’amor, estadi en el que l’ànima arriba al país de la llibertat (Déu).
Matilda també acabarà el seu viatge tant terrenal com espiritual (se’n va anar de pelegrinatge) amb la conversa amb Déu:

Llavors vaig abandonar totes les preocupacions
i vaig viatjar amb sant Pau al tercer cel,
quan Déu va esfondrar amorosament el meu cos pecador.
(La llum fluent de la divinitat; II, XIX, vv.66-68)

Finalment, s’incorporarà a aquesta doctrina innovadora del contacte amb la divinitat la necessitat de despullar-se fins i tot de les virtuts i del propi ego, un estadi on l’anul·lament de l’individu serà fonamental.
La beguina Margarita Porete († 1310) s’acomiadarà per sempre de les seves virtuts per poder viure sota la llei d’Amor (perfecció divina) i en el No-res (anul·lació individual) i així poder contactar amb Déu i romandre en el País de la Llibertat:

Virtuts, m’acomiado de vosaltres per sempre,
tindré el cor més lliure i alegre.
(…) m’he allunyat dels vostres perills, en els que em trobava amb gran contrarietat,
mai vaig ser lliure fins que em vaig desfer de vosaltres,
vaig marxar lluny dels vostres perills i vaig romandre en pau.
(El mirall de les ànimes simples, c.6, 10-24)

 

Detall d'una "B" historiada: ascensió de l'ànima per dos àngels; a Les Hores del comte d'Ormond; c. 1460-1467. British Library f.97v

Detall d’una “B” historiada: ascensió de l’ànima per dos àngels; Les Hores del comte d’Ormond; c. 1460-1467. London: British Library, f.97v

 

Anuncis

L’amor al segle XII: adúlter o matrimonial? 2.0

Lancelot, Lancelot.. Quant s’ha escrit i s’ha filmat sobre aquest cavaller de la Taula Rodona! Però que poc es sap que aquest famós cavaller va portar a Chrétien de Troyes (c.1135-c.1183) a deixar inacabada la seva novel·la…

Ja des d’un bon principi, al pròleg, l’autor vol deixar constància que l’obra que escriurà és un encàrrec de Maria de Xampanya (1145-1198), filla de Lluís VII de França i d’Elionor d’Aquitània, i que tant el tema com el sentit del romanç (matière et sen) han estat donats per ella. Així doncs, a diferència d’altres novel·les escrites per Chrétien, el Cavaller de la Carreta es presenta com un relat amorós que obeeix les lleis de la fin’amors: l’amor de Lancelot cap a Ginebra representaria el codi amorós que el fin amant ha de seguir segons l’ideal trobadoresc, que seria la sincera i fidel submissió del cavaller-amant a la seva domna. En aquesta línia, la novel·la exaltarà el factor extramatrimonial de l’amor, quelcom molt allunyat del que Chrétien de Troyes solia exposar en les seves obres, on l’amor només es pot donar dins dels límits del sagrament del matrimoni (L’amor al segle XII). Aquest nou factor de la novel·la chrétiana es degué a que tant la comtessa Maria de Xampanya i la seva mare Elionor d’Aquitània van promoure a les corts del nord francès el concepte de l’amor adúlter proposat per la lírica trobadoresca en les corts occitanes.

De fet, no és estrany que Maria de Xampanya també fos la promotora del Tractatus de Amore d’Andreu el Capellà, del darrer terç del segle XII, considerat com un codi irònic i sarcàstic de la fin’amors. És més, s’ha arribat a considerar-lo com la part teòrica de la novel·la de Chrétien ja que en ell s’exposa que l’adulteri és necessari per experimentar l’amor entre dues persones, però de la mateixa manera que la moralitat de Chrétien condemna l’adulteri, Andreu el Capellà (capellà!) deixa entreveure que el seu tractat s’hauria de prendre com una condemna de la luxúria (fornicatio). Això ens duria a considerar que Chrétien hagués volgut mostrar el seu desacord amb la comtessa utilitzant el seu text i convertint-lo en en una crítica moral vers l’amor adúlter i les conseqüències d’aquest. Al llarg del text, l’autor no deixarà d’enviar advertències al seu cavaller, el qual serà ridiculitzat sovint, sobre la perillositat dels seus sentiments cap a una dama que pertany a un altre senyor, al propi rei Artús. 

Aquest amor cap a la reina, convertirà a Lancelot en un cavaller errant ad aeternum, ja que no pot ser correspost per una dama ja casada i això no li permet fer-se un lloc en la societat cortesa, perquè tal i com he dit a l’anterior entrada, sense dona no hi ha ni títol ni terres, i Lancelot mai es podrà casar amb la reina Ginebra, la dona del seu senyor. Chrétien de Troyes es veurà impossibilitat d’enllestir la seva obra ja que la seva moralitat cristiana no li permetrà acabar l’aventura de Lancelot, de concedir-li al cavaller l’objecte del seu desig dins d’una atmosfera sacre i institucional. No s’ho mereix.  

L’amor al segle XII: adúlter o matrimonial?

Hola de nou, companys!

Retornant al món dels blocs, començaré també una nova etapa de publicacions: més dinàmiques, més amenes i més centrades en temes concrets. Per aquest motiu, reprendré “El pergamí de l’Ermengarda” parlant sobre l’invent cultural més revolucionari del segle XII: l’amor.

L’amor, sentiment que feia emmalaltir greument a tot aquell que el patia, només es donarà en una sola forma: fora del matrimoni. L’amor era adúlter, no es podia concebre dins dels límits del matrimoni, institució que vinculava a dues famílies per motius socio-econòmics, i mai tenint en compte els dos individus que rebrien la benedicció eclesiàstica. Per això, l’amor, ens lliure i passional, es desenvolupava entre individus sense cap vincle, individus sense obligacions entre ells, individus que s’entregaven mútua i lliurement.

No obstant, hi hagué un autor de novel·les cavalleresques que al segle XII no va creure en aquest “llibertinatge” i es va oposar a la idea rotundament, plasmant gairebé en la totalitat de les seves novel·les el concepte de l’amor adscrit al matrimoni. Aquest autor fou Chrétien de Troyes (1135-1190).

En les seves novel·les, el protagonista no podrà arribar al ideal del perfecte cavaller sense abans haver passat per un llarg viatge d’obstacles que el conduirà a aconseguir una dama i un títol en la cort. Aquesta dama, però, l’obtindrà a través de la institució matrimonial, legitimant així el seu lloc en la societat cortesa del segle XII. Per tant, entendríem que Chrétien té un punt de vista moral i cristià pel que fa a l’amor i així ho reflecteixen les seves principals obres: Erec et Enide, Cligès, El Cavaller del Lleó i el Perceval.

En elles, la màxima del poema és “armes i amor”, en tant que l’amor, tal i com s’ha dit, jugarà un important paper atorgant a aquell cavaller que no és l’hereu de la seva família un títol i unes terres que li donaran un lloc en una societat on abans no hi tenia veu, sempre i quan aquest noble sentiment es doni dintre de la sacre institució del matrimoni.

Image

El pròxim dia us parlaré del gran repte de Chrétien de Troyes, El Cavaller de la Carreta, on l’autor haurà de tractar amb l’amor extramatrimonial: la relació adúltera entre Ginebra i Lancelot.