Nota informativa

Hola!

Torno a estar activa al món cibernètic, però a mig gas. Tot i així, us deixo un parell de propostes que cal tenir en consideració:

1. Congrés, “Arqueología de la agricultura y la ganadería en la Alta Edad Media europea (Siglos V-X)”, Facultat de Lletres de la Universitat del País Basc (Vitoria), 15 i 16 de novembre. Es realitzaran ponències sobre estudis arqueològics sobre ramaderia i pràctiques agrícoles altmedievals a partir d’estudis de restes arqueofaunístiques i arqueobotànics, així com anàlisis paleoambientals per recompondre el paisatge de l’època.

2. I Postgrau de Gestió i Tractament Digital dels Documents Històrics, Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents (UAB), Barcelona. “L’objectiu principal d’aquest postgrau és potenciar el coneixement del patrimoni documental mitjançant la formació de professionals amb una preparació sòlida en la crítica documental, amb un domini solvent de les noves tecnologies que poden aplicar-se i amb una bona capacitat, resolutiva i creativa, que millori les seves estratègies de difusió. Aquests professionals podran posar en valor aquest patrimoni per fer-lo visible a qualsevol sector de la nostra societat sigui especialitzat o no.” Per més informació, consulteu aquest blog.

Fins aviat!

Els orígens del catarisme

Després del llarg descans estival, començaré publicant sobre el catarisme ja que he tingut la sort d’estar pel Languedoc uns quants dies. M’agradaria fer una petita explicació sobre qui són els càtars i quina és la seva doctrina per després comentar i penjar les fotografies dels diferents indrets que he visitat, tots una joia.

Sobre el catarisme, les primeres notícies que tenim són a través d’un tractat redactat a l’any 970 per un sacerdot búlgar anomenat Cosmas, un tractat precís i argumentat contra els bogomils, considerats els germans orientals dels càtars. Aquests nous creients orientals que cita Cosmas són els adeptes del papa Bogomil, “amic de Déu”, que predicarà a Bulgària una religió cristiana diferent, transformada, entre el 927 al 972. Aquest és l’origen del dualisme moderat càtar que prové del món greco-eslau: sorgirà en un monestir búlgar al segle X i s’introduirà en el cristianisme llatí a principis del segle XI a través del contacte comercial entre Itàlia i l’Orient.

No obstant, aquesta corrent d’investigació que vincula el sorgiment del catarisme occidental amb el contacte comercial amb l’Orient s’ha vist qüestionada durant els darrers vint anys. La hipòtesi més acceptada és la que relaciona el sorgiment d’aquesta religió amb la primera onada d’heretges que es donarà a la mateixa zona del Languedoc entorn a l’any Mil. La causa de l’aparició d’aquesta heretgia és la crítica que es fa al nou ordre que l’Església cristiana de Roma comença a construir, la coneguda “reforma gregoriana”. Aquesta onada d’heretges seran denunciats pels monges cluniacencs, els quals relacionaran aquests individus i grups de la zona d’Aquitània, Toulouse, Orleáns o de Champagné amb els “maniqueus*”. Sobre aquest fet tenim constància gràcies a les cartes enviades pel bisbe Roger de Chalons al bisbe Wazo de Lieja, coneixedor d’assumptes herètics, al 1045. A la carta, el bisbe Roger li feia saber al bisbe Wazo que a la seva zona de control havia sorgit un niu herètic de “maniqueus” i que creia convenient lliurar aquests heretges al dret civil. Però per la seva part, el bisbe Wazo li  va respondre que “les seves vides no han de ser sacrificades per l’espasa temporal, ja que Déu, el seu Creador i el seu Salvador, mostra envers ells paciència i pietat”. Tot i així, aquest niu herètic només va moure tinta i no va provocar cap acció ni per part del Papat ni dels comtes.

Més tard, després d’un llarg buit documental sobre el tema dels maniqueus a la zona del Languedoc, una segona tongada d’heretges sorgirien a causa de la resposta crítica que generaria el gir que els teòlegs cristians de Roma farien dels ideals que havien inspirat en un primer moment la “reforma gregoriana” entorn als anys 1130-1140. Aquests nous “maniqueus” negaven l’autoritat del papa de Roma i dels seus prelats.
Però tal i com he comentat abans, el buit informatiu existent durant més de mig segle fa que aquesta hipòtesi perdi fiabilitat ja que no hi ha cap explicació entre la última foguera de “maniqueus” (1034) al Monfort, Piamont, i els primers processos que es troben documents a Anvers al 1110. Què han estat fent aquests heretges durant setanta anys?

Els processos contra els càtars s’iniciaran a Anvers a l’any 1110 i continuaran a Lovaina i Bruges (1110-1115), al territori de les Ardenes (1112), a Soissons (1114), etc. I a partir d’aquest moment ja es documentaran constantment fogueres a Utrecht, Lieja, Arràs, i fins i tot en un lloc molt apartat de tot aquest territori “contaminat”, la ciutat de Goslar, a l’Hartz (1135-1151).

Històricament, aquesta ràpida expansió del catarisme al Languedoc es deu a que els senyors occitans deixaran “abandonades” les seves propietats per anar a lluitar contra l’infidel islàmic a les croades. El principal comte del territori d’aleshores era el comte de Tolosa, però durant els segles XI-XII els comtes no van exercir la seva autoritat: Ramon de Sant Geli, Ramon IV, capità insigne de la Primera Croada, va marxar al 1096 a Terra Santa, resignant el seu comtat al seu fill Bertran, i ja no va tornar. Bertran, a la mort del pare (1050) i entenent que Terra Santa era més important que Tolosa, va deixar el comtat al germanastre Alfons-Jordà, un noi de nou anys, i se’n va anar també cap allà. Alfons-Jordà rebrà el comtat de Tolosa quan tan sols era un nen. Per altra banda, el vescomte Roger Trencavell de Carcassona preferia expandir-se i apropiar-se d’altres territoris, en lloc de controlar el vescomtat que ja tenia; a més, aquest fet també va provocar certa inestabilitat política que va desembocar en la falta d’autoritat als territoris de Carcassona, Albí i Besiers. Per tant, va ser durant aquest període (segle XII) i en aquests territoris on s’establiren els primers assentaments de la nova doctrina i es van expandir cap al sud, Corona d’Aragó i cap a l’est, els Comtats Italians.

*Maniqueu: a l’època medieval, considerat maniqueu tot aquell qui no seguís la doctrina cristiana tal i com la professava l’Església. catòlica de Roma
___________________________________
Fins la pròxima actualització del bloc, amb més cosetes sobre el catarisme!

El vestit a l’Alta Edat mitjana

El tema de la indumentària sovint ha estat menyspreat per ser un aspecte superficial de les persones, però si s’analitza més a fons es pot dir que la forma de vestir va lligat a les estructures de la quotidianitat com podria ser l’alimentació. És a dir, més enllà de l’aspecte estètic, la vestimenta determina l’estament social al qual es pertany i la condició d’hom en el seu context, a més de ser un tret característic de les diferents cultures i civilitzacions. Sociològicament, la vestimenta té com a finalitat la configuració d’una imatge pròpia, d’individualitat, però, contradictòriament, serà la por a ser diferent i a quedar-se aïllat del grup el que impulsarà el seguiment de les modes. El vestit impera com un instrument de socialització, d’integració, tant per ser lluïts en els espais públics, com també per expressar de manera visual l’autoritat senyorial davant dels vassalls i dels súbdits i per senyalar la condició social de cadascú. Des del segle XII, la doctrina corporativa que considerava el regne com un corpus, dirigit pel rei, al que tots havien d’auxiliar, va desenvolupar formules representatives estamentals. Per tant, la indumentària, que és un conjunt de peces de roba i adorns que configuren l’aparença i la identitat de les persones a través del cos físic com del social, obeeix a funcions diverses: de necessitat bàsica, d’ostentació i luxe per expressar la condició econòmica, la funció professional, la distinció i la discriminació social, ètnica o religiosa . Així doncs és evident que els canvis geopolítics, econòmics, religiosos i, en definitiva, socials (p.ex. desenvolupament agrari, urbanització de la població, accés a les universitats, concepte nuclear de família, etc.) repercutiran en la forma de vestir de les persones.

L’Alta Edat mitjana es caracteritza per l’existència d’un tipus de vestit comú a tot l’Occident, conegut com el vestit romànic de drap, que serà utilitzat entre els segles X i XII, a més, aquest vestit era comú per ambdós sexes i no fins el segle XIV quan es diferenciarà el sexe de les persones per mitjà del vestit. De totes maneres, a causa del context sociopolític de la Península, on convivien més d’una cultura, aquesta regió del continent europeu es caracteritzarà per una gran varietat de túniques d’origen món musulmà com són, per exemple, la mutebag, que era ajustada i sense mànigues, i el mofarrex, que tenia una obertura des de la cintura, deixant les cames descobertes. Per altra banda, els pantalons llargs quedaran confinats als camperols, i els estaments més poderosos portaran calces cenyides a les cames amb lligues o agafades amb cintes al cinturó o a la camisa, però aquests trets no seran la norma d’aquest període.

La manufactura del vestit romànic comú era senzilla: es tallaven les mànigues i el cos en una peça de roba; a més, la diversitat de vestit no era excessiva, l’armari d’aquesta població era bastant bàsic i estava compost per camises, calces, túniques i mantells. Cal destacar que la diferència de vestit entre homes i dones era mínima, tan sols variava la llargada de la roba. Per la seva banda, els estaments benestants portaven túniques de diferents longituds que es sobreposaven. El tipus de vestit més elaborat de l’època, tant per home com per dona, era el vestit talar que es componia de dues túniques superposades i la de baix era més llarga. Dintre del vestit talar s’hi troba el vestit brial, que es vestia sobre una camisa i era més luxós ja que la tela més llarga solia ser d’alta qualitat i podia estar adornada amb brodats teixits amb fils de més alta qualitat i amb pedres precioses. Altres tipus de vestits eren els que es revestien amb pell i servien per cobrir les túniques; túniques obertes per la part davantera, com per exemple la adorra, que s’embotonava pel davant; túniques allargades per darrera dels turmells, a vegades amb punta i altres cops amb una cua rectangular, etc. Aquests vestits podien ser elaborats amb llana i lli i, al regne de Lleó, també es podien elaborar amb seda de colors. Les peces de roba es podien decorar amb tires, possiblement brodades, sobre els punys, mànigues i espatlles. Tanmateix, un mateix vestit podia estar elaborat amb diferents teles de colors o amb teixits decorats amb petits dissenys que ocupaven tota la tela, especialment amb grups de tres punts o ratlles gruixudes.
Per altra banda, el camperol vestia una túnica curta o una camisa llarga fins als genolls, que queia sobre les calces, que podien ser amples o ajustades, agafades amb un cordill a la cintura igual que la túnica, que tenia una obertura per introduir el cap. Aquesta indumentària es podia completar amb una armilla de pell pels dies més freds, ja que si es posaven algun tipus de jaqueta, les mànigues no facilitarien el treball del camp. Per últim, van ser els estaments més baixos i pobres els que van començar a vestir els pantalons, que es coneixen a través de l’herència de la tradició visigòtica i musulmana.
Finalment, a l’hora d’anar a dormir, l’home i la dona utilitzaven vestits especials per dita ocasió anomenats kamese o lecto; la dona també podia utilitzar l’estola, que més tard es convertirà en indumentària litúrgica. La roba interior masculina es composava de camisa i calces curtes, que recordaven als pantalons dels bàrbars, però molt més curts i que quedaven tapats amb la túnica; també utilitzaven una espècie de mitges de tela. La roba interior de la dona es componía d’una camisola, sense res a baix.

De totes maneres, deixant de banda aquesta simplicitat, serà en aquesta època en que es començarà a entreveure els primers treballs de sastreria. És a dir, a través de la iconografia ens ha arribat un tipus de túniques més evolucionades, ajustades al cos, amb mànigues molt vistoses per la seva amplada i amb gran bocamàniga. Això es deu a que a finals del segle XII, al món militar, es durà a terme una innovació del sistema de confecció que permetrà ajustar la roba al cos per facilitar el lliure moviment d’aquest. La tècnica consistia en que la peça de roba que es vestia sobre la cota de malla tingués una obertura a una banda amb una sèrie de forats pels quals es passaria una corda i s’ajustaria a mida el vestit al cos.

Per acabar, a sobre dels vestits, tant homes com dones, solien vestir mantells, herència del pallium romà, i capes, de forma semicircular que es lligaven al coll. També van seguir tenint una gran acceptació els mantells tancats femenins d’influència bizantina i la capa visigòtica curta. Altres mantells podien ser mobatans (revestits de pells), barraans (llana) i alifafens (compost de diferents pells). Les pells més utilitzades per elaborar aquestes peces de roba eren la de mostela, conill i anyell.

PS. A la pròxima entrada al bloc tractaré el tema de la indumentària a la Baixa Edat mitjana.