La conversa amb Déu

El nou misticisme del segle XIII introduirà en la mentalitat medieval un aspecte innovador sobre la perfecció de l’ànima, esdevenint el contacte amb la divinitat l’estat més perfecte de l’ànima humana. Fins aleshores, per la institució eclesiàstica aquesta perfecció s’assolia amb el despullament material de l’ànima, és a dir, desfent-se de les pertinències materials del món mundà, i també cultivant les virtuts. Però per les místiques i pels místics, aquest despullament havia de ser més radical, hom havia de despullar-se fins i tot de les virtuts, de la seva pròpia persona, per arribar al Regne dels Cels i mantenir una “conversa amb Déu”.

Fragment manuscrit d'un poema de Hadewijch; Hs. Gent, UB, 941, f. 49rHadewijch (afschrift) - Hs. Gent, UB, 941, f. 49r

Fragment manuscrit d’un poema de Hadewijch; Hs. Gent, UB, 941, fol. 49r

Hadewijch d’Anvers (1235-1244), la primera beguina que va escriure en llengua materna (neerlandès mitjà de Brabant), deixarà constància en les seves cartes l’experiència mística amb Déu. El contacte que va experimentar la mística el va considerar com el punt final del seu viatge intern. Hadewijch exhortarà a les seves companyes a seguir el camí de les virtuts per poder arribar al país de l’Amor (Regne de Déu) i experimentar la unió amorosa de l’esperit amb la divinitat.

Com s’observa, la mística en efecte seguia la doctrina eclesiàstica ja que ella va cultivar les virtuts per arribar a Déu, PERÒ va anar un pas més enllà: va introduir la unió amb Déu com l’estadi final de les ànimes.

 Després, vaig restar perduda en el meu Estimat [Déu], i em vaig fondre en ell de manera que res va quedar de mi. (Visions, 7, 94-97).

Evidentment aquesta fusió amb la divinitat no serà acceptada per la jerarquia eclesiàstica ja que l’únic que podia tenir contacte amb la divinitat era el Papa (a més, la majoria d’aquests místics eren dones que escrivien en llengua vernacle…).

Paral·lelament a Hadewijch d’Anvers, sorgiran dues místiques nòrdiques que també experimentaran la unió amb Déu com l’estadi final del seu camí interior. Beatriu de Nazareth, original de Brabant, Bèlgica, (1200-1268), i la monja alemanya Matilda de Magdeburg. Beatriu considerarà e camí de les virtuts com un procés necessari per assolir el sisè estadi d’amor, estadi en el que l’ànima arriba al país de la llibertat (Déu).
Matilda també acabarà el seu viatge tant terrenal com espiritual (se’n va anar de pelegrinatge) amb la conversa amb Déu:

Llavors vaig abandonar totes les preocupacions
i vaig viatjar amb sant Pau al tercer cel,
quan Déu va esfondrar amorosament el meu cos pecador.
(La llum fluent de la divinitat; II, XIX, vv.66-68)

Finalment, s’incorporarà a aquesta doctrina innovadora del contacte amb la divinitat la necessitat de despullar-se fins i tot de les virtuts i del propi ego, un estadi on l’anul·lament de l’individu serà fonamental.
La beguina Margarita Porete († 1310) s’acomiadarà per sempre de les seves virtuts per poder viure sota la llei d’Amor (perfecció divina) i en el No-res (anul·lació individual) i així poder contactar amb Déu i romandre en el País de la Llibertat:

Virtuts, m’acomiado de vosaltres per sempre,
tindré el cor més lliure i alegre.
(…) m’he allunyat dels vostres perills, en els que em trobava amb gran contrarietat,
mai vaig ser lliure fins que em vaig desfer de vosaltres,
vaig marxar lluny dels vostres perills i vaig romandre en pau.
(El mirall de les ànimes simples, c.6, 10-24)

 

Detall d'una "B" historiada: ascensió de l'ànima per dos àngels; a Les Hores del comte d'Ormond; c. 1460-1467. British Library f.97v

Detall d’una “B” historiada: ascensió de l’ànima per dos àngels; Les Hores del comte d’Ormond; c. 1460-1467. London: British Library, f.97v

 

L’homo viator i els camins de pelegrinatge

Aquesta setmana és Setmana Santa, temps de suposat recolliment espiritual i renaixement personal a través de la resurrecció de Jesucrist… i quina millor manera per fer introspecció que a través d’un camí que recorri els diferents estats de l’ànima?

La doctrina eclesiàstica sempre ha tingut molt present el concepte de realitzar un camí per trobar la via cap a la perfecció i salvació de l’ànima. El pelegrinatge ha estat un punt rellevant del cristianisme ja des dels seus orígens, és un tema present i recurrent a la Bíblia. Per exemple, ja en el Gènesi, Adam i Eva van haver d’emprendre un camí quan van ser expulsats del Paradís cap a una terra estranya, Caín, fill d’Adam i Eva, sortirà en pelegrinatge per assolir la perfecció de l’ànima de forma individual, mentre que Moisès iniciarà l’èxode de forma col·lectiva.
Durant l’edat mitjana aquesta doctrina va triomfar sota el concepte del homo viator: la humanitat es troba en un permanent camí per assolir la perfecció i aconseguir arribar al Regne de Déu. L’ensenyament constant de la institució eclesiàstica al llarg d’aquest període, i sobretot en l’àmbit monàstic, és que la vida humana és pelegrinatge, és a dir, és un viatge dur i difícil en una terra estrangera. Aquest tema fonamental va originar la pràctica ascètica i espiritual coneguda com peregrinatio pro Deo, que consistia en un exili voluntari i definitiu per un fi religiós. Era un exili espiritual en que el nivell de renuncia era equitatiu al del monjo que ingressava a una comunitat monàstica: s’abandonaven els béns materials, a la família, a la pàtria, als amics, etc.

Gossuin de Metz; L'image du monde. BNF Fr. 574 fol. 42

L’homo viator a L’image du monde de Gossuin de Metz. BNF Fr. 574 fol. 42

Però dita doctrina va anar abandonat les parets del monestir fins a convertir-se en una necessitat d’expiació tant personal com col·lectiva i no pas com un mer perfeccionament de l’ànima fins al món de les virtuts. El primer gran moviment de pelegrinatge col·lectiu s’encarna sota el “mil·lenarisme”, a l’any 1000, que pronosticava una imminent arribada de l’Apocalipsi. Per això es va iniciar un període de pelegrinatge cap a Jerusalem, el lloc escollit pel retorn del Messies. Els camins cap a Terra Santa van esdevenir unes de les principals vies per la salvació de l’ànima: una forma de mortificació redemptora que equivalia a acumular mèrits, el pes dels quals poguessin compensar el dels pecats en el dia del Judici Final.
La realització de camins terrestres proporcionaven els elements necessaris per arribar a la meditació gràcies a l’exercici físic i al contacte amb la naturalesa, en la que es refugiava la divinitat. L’objectiu del pelegrí era la seva pròpia transformació per mitjà d’un procés ascètic que millorava espiritualment al caminant, el qual s’anava preparant espiritualment pel final (Jerusalem, Sant Jaume de Galícia, Roma) a través del contacte amb altres relíquies de sants guardats als monestirs que es trobaven al llarg del camí.

Al llarg del segle XII, el pelegrinatge va anar perdent el component dels llargs itineraris, però tot i així la peregrinatio pro Deo va conservar l’exercici físic com la forma de meditació: fer caminar el cos per fer caminar l’ànima.
En aquesta línia, Bernat de Claravall (1090-1153) dirà que el claustre és el lloc per excel·lència del pelegrinatge, i tant per Bernat de Claravall com Guigue de Chartreuse (c.1083-c.1138), recordant a Anselm de Canterbury (c.1034-1109), diran que l’objectiu del pelegrinatge no seria arribar a Jerusalem, sinó que allò vertaderament important és saber sortir d’un mateix, és a dir, la interiorització reflexiva  del coneixement d’un mateix i de la naturalesa. A finals d’aquest mateix segle, Lotari Segni (1160-1216), el futur papa Innocenci III, va redactar en el seu De contemptu mundi (c.1196) que la vida terrenal era tan sols una via cap al cel per la qual l’home transita, però aquesta transició s’ha de comprendre com el camí interior a la recerca de Déu, essent l’ànima el refugi que permet l’allunyament del món, fins arribar a un punt de menyspreu per la vida mundana.