La reina Ginebra, ianua diaboli.

Benvolguts lectors,
Us deixo l’abstract i l’enllaç de l’article en el que he estat treballant aquestes últimes setmanes, La reina Ginebra, ianua diaboli. La condició decadent de la reina Ginebra en El Cavaller de la Carreta de Chrétien de Troyes i en La Mort del rei Artús, publicat per la Revista digital d’Humanitats Sarasuati:

L’article es centra en el personatge femení de la reina Ginebra, esposa del rei Artús en el cercle literari artúric. En aquesta recerca s’ha dut a terme un estudi sobre el tractament de la condició de la dona a través de l’enfocament que Chrétien de Troyes i l’autor anònim de La Mort del rei Artús exposen en les seves novel·les. Les relacions de la reina Ginebra amb el cavaller Lancelot duran al regne de Logres a la seva decadència i destrucció, convertint al personatge femení en un instrument del diable que allunya als homes del Regne de Déu.

El rei Artús amb la fada Morgana descobrint l'adulteri de la reina Ginebra amb el cavaller Lancelot. La mort del rei Artús. Centre de França (Ahun), c.1470. Bnf, Mss, Fr.116 f. 688v

El rei Artús amb la fada Morgana descobrint l’adulteri de la reina Ginebra amb el cavaller Lancelot. La mort del rei Artús. Centre de França (Ahun), c.1470. Bnf, Mss, Fr.116 f. Ja 88v

Espero que gaudiu de la lectura tant com jo he gaudit en la seva elaboració!

Anuncis

La conversa amb Déu

El nou misticisme del segle XIII introduirà en la mentalitat medieval un aspecte innovador sobre la perfecció de l’ànima, esdevenint el contacte amb la divinitat l’estat més perfecte de l’ànima humana. Fins aleshores, per la institució eclesiàstica aquesta perfecció s’assolia amb el despullament material de l’ànima, és a dir, desfent-se de les pertinències materials del món mundà, i també cultivant les virtuts. Però per les místiques i pels místics, aquest despullament havia de ser més radical, hom havia de despullar-se fins i tot de les virtuts, de la seva pròpia persona, per arribar al Regne dels Cels i mantenir una “conversa amb Déu”.

Fragment manuscrit d'un poema de Hadewijch; Hs. Gent, UB, 941, f. 49rHadewijch (afschrift) - Hs. Gent, UB, 941, f. 49r

Fragment manuscrit d’un poema de Hadewijch; Hs. Gent, UB, 941, fol. 49r

Hadewijch d’Anvers (1235-1244), la primera beguina que va escriure en llengua materna (neerlandès mitjà de Brabant), deixarà constància en les seves cartes l’experiència mística amb Déu. El contacte que va experimentar la mística el va considerar com el punt final del seu viatge intern. Hadewijch exhortarà a les seves companyes a seguir el camí de les virtuts per poder arribar al país de l’Amor (Regne de Déu) i experimentar la unió amorosa de l’esperit amb la divinitat.

Com s’observa, la mística en efecte seguia la doctrina eclesiàstica ja que ella va cultivar les virtuts per arribar a Déu, PERÒ va anar un pas més enllà: va introduir la unió amb Déu com l’estadi final de les ànimes.

 Després, vaig restar perduda en el meu Estimat [Déu], i em vaig fondre en ell de manera que res va quedar de mi. (Visions, 7, 94-97).

Evidentment aquesta fusió amb la divinitat no serà acceptada per la jerarquia eclesiàstica ja que l’únic que podia tenir contacte amb la divinitat era el Papa (a més, la majoria d’aquests místics eren dones que escrivien en llengua vernacle…).

Paral·lelament a Hadewijch d’Anvers, sorgiran dues místiques nòrdiques que també experimentaran la unió amb Déu com l’estadi final del seu camí interior. Beatriu de Nazareth, original de Brabant, Bèlgica, (1200-1268), i la monja alemanya Matilda de Magdeburg. Beatriu considerarà e camí de les virtuts com un procés necessari per assolir el sisè estadi d’amor, estadi en el que l’ànima arriba al país de la llibertat (Déu).
Matilda també acabarà el seu viatge tant terrenal com espiritual (se’n va anar de pelegrinatge) amb la conversa amb Déu:

Llavors vaig abandonar totes les preocupacions
i vaig viatjar amb sant Pau al tercer cel,
quan Déu va esfondrar amorosament el meu cos pecador.
(La llum fluent de la divinitat; II, XIX, vv.66-68)

Finalment, s’incorporarà a aquesta doctrina innovadora del contacte amb la divinitat la necessitat de despullar-se fins i tot de les virtuts i del propi ego, un estadi on l’anul·lament de l’individu serà fonamental.
La beguina Margarita Porete († 1310) s’acomiadarà per sempre de les seves virtuts per poder viure sota la llei d’Amor (perfecció divina) i en el No-res (anul·lació individual) i així poder contactar amb Déu i romandre en el País de la Llibertat:

Virtuts, m’acomiado de vosaltres per sempre,
tindré el cor més lliure i alegre.
(…) m’he allunyat dels vostres perills, en els que em trobava amb gran contrarietat,
mai vaig ser lliure fins que em vaig desfer de vosaltres,
vaig marxar lluny dels vostres perills i vaig romandre en pau.
(El mirall de les ànimes simples, c.6, 10-24)

 

Detall d'una "B" historiada: ascensió de l'ànima per dos àngels; a Les Hores del comte d'Ormond; c. 1460-1467. British Library f.97v

Detall d’una “B” historiada: ascensió de l’ànima per dos àngels; Les Hores del comte d’Ormond; c. 1460-1467. London: British Library, f.97v

 

Els deures de les dones medievals

La realitat de les vides que vivien les dones a l’edat mitjana divergeix significativament de la imatge que ens ha arribat a través de la literatura d’aquell període sobre el seu paper i funció en la societat. Les dones medievals no es passaven el dia ni cosint, ni cantant, ni corrent pels jardins amb sedosos vestits de colors. Tampoc queien bojament enamorades dels forts cavallers que sortien a lluitar contra obstacles impossibles per aconseguir l’amor de la donzella més bella del seu país.

Tot i que el principal objectiu de la dona medieval havia de ser el de casar-se i convertir-se en una bona dona pel seu marit, aquesta dona tenia dues responsabilitats bàsiques: criar els seus fills i dur a terme les feines de la llar. I dintre d’aquest segon camp de les responsabilitats domèstiques s’incloïa l’haver d’ocupar-se de la reproducció, la criança i la socialització dels nens i de les nenes, del control, la transformació i la distribució dels aliments, de l’administració de la casa o cases de la família, de la preparació i enterrament dels morts. En el cas de pertànyer als estaments alts de la societat, les dames també havien de ser capaç de reemplaçar el marit en qualsevol moment i en qualsevol de les seves feines.

"Juny" a Les molt riques hores del duc de Berry dels germans Limbourg (1411-1416). Musée Condé, Chantilly, França

Fragment de “Juny” a Les molt riques hores del duc de Berry dels germans Limbourg (1411-1416). Musée Condé, Chantilly, França

Mentre que el marit estigués a fora a la cort o a la guerra, la que s’havia d’encarregar del senyoriu era la seva dona. Aquesta s’havia de preocupar de reparar les muralles, de mantenir el rendiment dels cultius i responsabilitzar-se dels plets.
La dama aristòcrata havia de conèixer les particularitats de la tinença i de les lleis feudals, en cas que els drets del senyor fossin irromputs, havia de gestionar la seva propietat i els seus súbdits, a més de seguir gestionant les seves pròpies responsabilitats domèstiques, i finalment havia de racionalitzar i gastar adequadament el patrimoni del que comptaven.
Aquesta aptitud era un dels requisits que es valorava a l’hora de pactar un matrimoni entre dues famílies, a part d’altres competències com la seva posició social, les seves aliances, la dot que aportava l’esposa, i la possibilitat de millora que brindava a la família del futur marit.

Tot i que la dona medieval havia de tenir habilitats per manejar i controlar les seves propietats i recursos, se la considerava un ésser inferior a l’home i mai podia assolir la majoria d’edat, per això havia d’estar sota la tutela del seu pare o germans. Quan la dona formava la seva família per via del matrimoni, no aconseguia l’autonomia, ans el contrari, el seu marit esdevenia el responsable de la seva voluntat i el dot que la núvia havia aportat al matrimoni passava a mans del seu espòs que en rebia l’ús de fruit, deixant a la dona exclosa de qualsevol control i domini del patrimoni.

Les dones, destinades a l’espai privat, van quedar excloses d’àmplies àrees jurídiques, les úniques dones que gaudien de certs privilegis i protecció civil van ser les femme sole, és a dir, les dones no casades i les viudes. El dret canònic concedia una especial protecció de Déu i del rei a les viudes (miserabilis persona) i també tenien prou autonomia com per escollir lliurement el seu estat futur, la viudetat o un nou matrimoni.
Com a dona viuda, els seus drets i deures eren els mateixos que els dels homes. Podien tenir en propietat terres, fins i tot per tinença militar, i realitzar juraments d’homenatges; també podien fer testament o contractes, podien ser demandants o ser demandades. En el cas de les dones no casades que no estaven subjectes ni al pare ni a cap dels seus germans, quan es casaven perdien tots els seus drets mentre durés la unió matrimonial. Les seves propietats restaven sota el control del seu marit fins a la seva mort, i tot i que ella continuava sent la propietària, en ocasions fins i tot perdien la propietat dels béns mobles a favor dels seus marits.
A la separació o defunció del marit, a la dona casada se li concedia la devolució dels béns que havia aportat al matrimoni, però si durant el matrimoni havia nascut un fill baró, seria aquest el que rebria automàticament els béns de la mare de per vida.

Aborti venena, l’avortament a l’edat mitjana

L’única via de control de la fertilitat femenina que prescrivia l’Església medieval era la continència i estava en contra de l’anticoncepció dintre del matrimoni ja que l’únic objectiu d’aquesta unió era la procreació, i l’ús de mètodes anticonceptius era un símptoma de luxúria.

En el cas que la dona es quedés embarassada, la institució eclesiàstica mai optava per l’avortament si aquesta es negava a seguir en el seu estat, encara que la vida de la mare pogués còrrer perill. Per l’Església, aquesta pràctica era considerada un assassinat. No obstant, cal dir que el dret canònic estipulava que el fetus no tenia ànima fins passats quaranta dies de gestació, i si s’avortava durant aquest període, l’Església mostrava certa indulgència amb els càstigs com per exemple exiliar a la dona en lloc de sentenciar-la a mort o fer penitència. És més, al Decretum (c.1023) de Burchard de Worms s’exposa que és molt diferent que una dona pobra i senzilla avorti perquè no podria alimentar l’infant o si un fornicador du a terme pràctiques avortives per amagar el seu crim.

Les dones que van interrompre el seu embaràs, a part d’utilitzar mètodes directes com l’extracció del fetus (embriotomia), també van recórrer a mètodes naturals, com va ser la ingesta de certes “pocions” amb propietats avortives, aborti venena, compostes per plantes que dilataven la pelvis, provocant la pèrdua de l’embrió. Aquestes pocions s’elaboraven principalment amb apiol de les llavors del julivert, ruda i savina, però també s’hi afegia a la barreja  belladona, lligabosc, oli de cedre, fulles de col, mandràgora o arrel de prostituta (falguera mascle).
El coneixement de les propietats d’aquestes plantes van arribar a l’occident cristià a través de texts islàmics i jueus. En els tractats mèdics cristians comencen a aparèixer aquestes tècniques a partir del segle XII, però sempre mostrant certa reticència i dubtes sobre la seva eficàcia.

Manuscrit del segle XIII del Herbarium Apuleii Platonici, de Luci Appuleu (segle IV dc)

Finalment, un últim mètode que s’ha de tenir en compte és el cotius interruptus i l’extracció d’esperma de la vagina de la dona amb esponges o altres estris, que a partir del segle XII apareixeran en texts de canonistes considerant-ho com una pràctica antinatural i contaminant  del ritual de la procreació.

Escena íntima a Tacuinum Sanitatis, manuscrit del segle XIV

La porta d’entrada del diable

La dona, aquell ens inferior que per mitjà de la seva sexualitat atrapa als homes i els desvia del camí de les virtuts.

Aquest vindria a ser a grosso modo el concepte que a l’Edat Mitjana es tenia del gènere femení, caracteritzat per l’Eva bíblica que va cometre el pecat original, llençant a Adam i als seus descendents a viure fora del Paradís. Aquesta taca en l’historial femení perseguirà a les dones al llarg de la història i l’Església s’encarregarà de marcar les seves vides sobretot a l’època medieval. Així quedarà documentat en la literatura en llengua llatina, una literatura anti-femenina produïda principalment pels membres masculins de les institucions eclesiàstiques. Quelcom que avui en dia segueix sent el pa de cada dia, tan sols ens hem de fixar en la colla composta només d’homes que estan decidint sobre la llei de l’avortament, restringint la llibertat i els drets de les dones d’escollir sobre el seu propi cos.

Tornant als segles que ens interessen, al llarg del segle XII i XIII començaran a proliferar un seguit de texts religiosos, filosòfics i mèdics que tindran com a objectiu infravalorar la dona ja que, fruit de la cultura cortès i l’esperit de cavalleria, el gènere femení estava vivint un període d’enaltiment.
Tota aquesta oposició la podem trobar concentrada en la tradició literària eclesiàstica dels contemptus mundi. En aquests texts s’exposarà que el destí de l’ànima consisteix en assolir un estat angèlic per arribar al Regne de Déu i tot allò que s’aparti d’aquesta finalitat i d’aquest estat espiritual serà il·legítim pels homes. En aquest sentit, el rebuig de la carn, i particularment de la vida sexual, s’expressava amb vehemència i per això en els contemptus mundi, entre aquelles realitats rebutjades i durament criticades, es troba la dona com la personificació d’aquesta sexualitat negada.

Segons aquestes fonts literàries, la dona és principalment la gran responsable de tots els mals del món, provoca el desordre, la destrucció i la ruïna, és ella la que ensenya el mal i incita a ell, ja que ella és la porta d’entrada del diable (ianua diaboli). És malvada i criminal i es troba infectada  per impulsos irresistibles deshonrosos i prohibits. És descrita com un ésser superb, venjador i capaç d’utilitzar un immens poder per arribar als seus propòsits, que sovint solen ser posar obstacles i temptacions als homes per fer-los caure en el seu engany:

“La dona, dolç mal, amb els seus afalacs destrueix, pèrfida, la ment i la força viril”
Roger de Caen, De vita monachorum, vv.338-339

Aquesta concepció eclesiàstica de la dona aconseguirà penetrar en la cultura cortès i en la seva literatura. Aquest canvi quedarà reflectit en la producció literària del segle XIII, tant en l’escriptura de noves novel·les de cavalleries, així com en la reinterpretació de les novel·les ja escrites dècades abans. La novel·la La mort del rei Artús (c. 1225) sintetitza aquesta transformació, l’autor va voler plasmar en la seva obra aquestes doctrines sobre els vicis de la dona i les conseqüències desatrosses del comportament femení. La novel·la agafarà la figura de la reina Ginebra i la desvirtuarà, només li concedirà la paraula a Ginebra quan calgui deixar constància de la dimensió decadent de la dama, és a dir, quan la reina es trobi en una crisi de gelosia o al marge de la desesperació, i sempre per evocar l’amor que el seu amant, Lancelot, experimenta per ella i no pas per exprimir els seus propis sentiments. La reina es convertirà en aquell personatge femení que apartarà als homes de la perfecció i per a que no hi hagi cap altra lectura, l’autor es forçarà en retratar a Ginebra com la Eva de la cort artúrica, redactant unes línies que recorden a una certa escena bíblica…

Sant Miquel de Hildesheim, Alemanya; Detall d’Eva (1192)

“El matí en el que va arribar el rei a Camelot, el meu senyor Galvany estava menjant amb altres molts cavallers a la taula de la reina; a una habitació, junt a la sala, havia un cavaller s’anomenava Avarlan, que odiava al meu senyor Galvany: havia enverinat la fruita, amb la qual pensava fer-lo morir, però li va semblar que, si li donava a la reina, aquesta la oferiria a aquell abans que a cap altre (…) La reina  va prendre la fruita, sense sospitar res de la traïció, i li va donar a un cavaller que era company de la Taula Rodona, anomenat Geraint de Caraeu; (…) va menjar-la i, tan aviat com el mos va passar pel coll, va caure mort davant la reina i davant de tots aquells que estaven a la taula.” (c.62)

L’única via que la dona pot contemplar per redimir-se dels seus pecats és el de la penitència, retirar-se a un convent per netejar les seves culpes i així no seguir fent caure als homes a les seves trampes d’amor, per no allunyar-los de la salvació i la perfecció celestial.

Bibliografia recomanada: 

La concepció de la dona

A través de la literatura podem arribar a les mentalitats de les societats al llarg de tota la història i així conèixer la seva visió de la realitat. Un dels temes que més sol inquietar-nos és el paper de la dona segons l’època en la que viu. Per això és interessant que, a través d’un breu recorregut per la literatura de cada època, ens puguem fer una petita idea del concepte que es tenia de la dona al món clàssic i la degradació que pateix durant l’època medieval, fins al punt que a l’època moderna es consideri a la dona com un ens del diable, que gràcies al seu poder seductor pot manejar als homes a la seva voluntat i apartar-los de Déu.

És curiós com des dels primers temps es considera que el poder femení es troba en l’atracció física: l’energia sexual que semblen posseir algunes dones de forma especial, al marge de la seva maternitat. La tradició greco-romana ens presenta una dona seductora, bruixa i temuda, però alhora desitjada per l’home que ha d’enfrontar-se a ella a través dels relats clàssics, com per exemple és el cas de Circe-Ulisses a l’Odissea d’Homer. La visió de la dona d’aleshores és una que distreu a l’heroi del camí que ha de seguir, utilitzant senzillament la seva bellesa. Però per altra banda, tot i els seus coneixements i fortalesa, aquesta dona no té la capacitat de dominar les seves pròpies passions i sovint cau enamorada i debilitada als braços d’algun home. Aquest model clàssic perdurarà fins ben entrada l’època moderna, però s’hi haurà dafegir un altre model més antic pertanyent a la cultura occidental jueva.

Lilith

El concepte que tenia el poble jueu de la dona era tot el contrari al del món clàssic: aquestes són dones de la llar, donades als valors del seu espòs, sotmeses a la voluntat de les seves famílies.
Tot i així, també és possible trobar en els relats bíblics personatges semblants a les de la tradició greco-romana, caracteritzades per la seva independència. Per exemple la reina de Saba, una dona sàvia, que adopta iniciatives, tant humanes com polítiques. Per altra banda, a la literatura jueva apareix Lilith, la segona dona d’Adam, que es representa com un dimoni femení seductor i enganyós. Aquest estereotip de dona serà el que retrobarem a la mentalitat de l’època moderna.

Quan el cristianisme es converteixi en la religió predominant a Occident, les figures femenines del món clàssic greco-romà es deixaran de banda, fet que provocarà importants canvis en les dones que vivien el dia a dia de llavors.
La dona és rebaixada a l’espai quotidià i controlable, es creu que són les responsables de provocar mals a través de poders malèfics, són éssers anònims, no definits. La mort és representada per una dona, una dona que conté en el seu interior un potencial d’energia negativa i, amb l’arribada de la menopausa, produirà repulsió, encara que durant la seva joventut haguessin estat considerades “seductores innocents”. La dona jove posseïa un atractiu físic superior a les altres dones de major edat ja que la seva màgia seductora és purament carnal i sense intenció, tot i que segueixen representant el mal.

L’influencia cristiana serà decisiva en la progressiva visió negativa del sexe femení, sobretot pel que fa a aquelles dones que no s’ajustin al segon pla al que són destinades. A més, ja a la baixa edat medieval, la pèrdua de la bellesa i l’augment de vellesa es començarà a relacionar amb el mal de forma molt més evident, aquestes dones que passen d’un cert límit d’edat seran sovint considerades bruixes.
Per altra banda, cal destacar que les dones d’alt atractiu físic tindran una doble condició, la ja citada basada en el seu atractiu i la d’enemigues polítiques. Tot això radica en que l’església no autoritzava a l’home contraure matrimoni amb més d’una dona, però poden gaudir de concubines si aquestes relacions extramatrimonials no franquegen la barrera religiosa o social, és a dir, l’home pot tenir relaciones sexuals amb una altra dona que no sigui la seva esposa si aquesta és una d’ofici vil (joglaresques, etc.), prostituta o si no és de bon llinatge. Els romanços i la tradició popular convertirà a aquesta concubina en una poderosa bruixa, que manté subjecte el seu company gràcies a poders extraordinaris. Arribant als extrems, aquest arquetip recorda al model grecollatí, esmentat anteriorment, del concepte de dona seductora i màgica; aquesta visió anirà en augment durant el transcurs dels segles XVI, XVII i XVIII.

A l’època moderna, se li atribuirà a la dona facultats per embruixar amants i així controlar les seves voluntats, fins i tot trobem homes que asseguren davant de l’Inquisició ser víctimes d’aquestes dones que utilitzant els seus maleficis ataquen sexualmentment als seus amants.