Quant a An.a

Medievalista, centrada en temes socio-culturals de l'Edat Mitjana; ha participat en vàries campanyes d'excavació arqueològica per Catalunya.

EL NAIXEMENT LITERARI DEL REI ARTUR

BLOG ESCOLA HUMANITATS ARTKHÉ

a9bf6b4a4476e295887f9225d10b09a9
Amb el pretext de presentar-vos el nou Xic “Contes amb història. Des de l’Antic Egipte fins a l’actualitat”, us volem donar a conèixer el naixement literari del rei Artur, que com podreu comprovar a continuació, va ser força extravagant:
“Al ver los sufrimientos que padecía el rey [Úter Pendragon] a causa de una mujer, se maravilló mucho Merlín de tan extremada pasión y dijo:
«Para dar cima a tu deseo, deberás servirte de artes nuevas para ti tiempo e inauditas. Con mis drogas sé cómo darte la aparencia de Gorlois, de manera que en todo te asemejes a él. Si haces lo que digo, te convertiré en un doble perfecto del duque… De ese modo podrás entrar a salvo en el castillo y tener acceso a Igerna.»
Convino el rey en ello, demostrando un enorme interés. Dejó en fin, el asedio en manos de sus subordinados, tomó las drogas…

View original post 224 more words

LA LLUM A L’INTERIOR DE SAINT-DENÍS

Un tastet del curs que impartiré a partir d’octubre a l’Escola Artkhé de Barcelona.

Per més informació: https://escolaartkhe.wordpress.com/

Bon inici de curs!

BLOG ESCOLA HUMANITATS ARTKHÉ

saint-denis

Una de las personalitats que van permetre el desenvolupament de l’arquitectura gòtica als darrers segles de l’Edat Mitjana va ser l’abat benedictí Suger, inspirat per Hug de Cluny que considerava que l’abadia havia de ser l’exemple a la Terra de la glòria de Déu. Prenent com a punt de partida l’estil arquitectònic Cluny III, l’abat Suger va començar la reconstrucció de Saint Denis entre 1135 i 1144, treballant per la grandesa de Déu, per la de sant Dionís (patró del conjunt), i per la dels reis de França, ja que era l’abadia reial.

Suger va concebre el monument com una obra teològica. Va utilitzar els escrits del patró de l’abadia, sant Dionís, segons es creia Dionís l’Areopagita, que identificava la llum com la representació de la glòria divina a la terra. L’abat de Saint Denís va aconseguir que els cristians poguessin contemplar la grandesa de Déu a l’interior de…

View original post 23 more words

La reina Ginebra, ianua diaboli.

Benvolguts lectors,
Us deixo l’abstract i l’enllaç de l’article en el que he estat treballant aquestes últimes setmanes, La reina Ginebra, ianua diaboli. La condició decadent de la reina Ginebra en El Cavaller de la Carreta de Chrétien de Troyes i en La Mort del rei Artús, publicat per la Revista digital d’Humanitats Sarasuati:

L’article es centra en el personatge femení de la reina Ginebra, esposa del rei Artús en el cercle literari artúric. En aquesta recerca s’ha dut a terme un estudi sobre el tractament de la condició de la dona a través de l’enfocament que Chrétien de Troyes i l’autor anònim de La Mort del rei Artús exposen en les seves novel·les. Les relacions de la reina Ginebra amb el cavaller Lancelot duran al regne de Logres a la seva decadència i destrucció, convertint al personatge femení en un instrument del diable que allunya als homes del Regne de Déu.

El rei Artús amb la fada Morgana descobrint l'adulteri de la reina Ginebra amb el cavaller Lancelot. La mort del rei Artús. Centre de França (Ahun), c.1470. Bnf, Mss, Fr.116 f. 688v

El rei Artús amb la fada Morgana descobrint l’adulteri de la reina Ginebra amb el cavaller Lancelot. La mort del rei Artús. Centre de França (Ahun), c.1470. Bnf, Mss, Fr.116 f. Ja 88v

Espero que gaudiu de la lectura tant com jo he gaudit en la seva elaboració!

La instrumentalització de la suposada heretgia judaïtzant

Al llarg del segle XIV, els dirigents del regne castellà sovint van tendir a creure que la solució del problema jueu no era la tolerància de la minoria, sinó la seva conversió. Per aquest motiu, totes les estratègies elaborades per les oligarquies castellanes s’orientaven a la conversió jueva: les continues disposicions jurídiques i polítiques progressivament més segregacionistes; les controvèrsies i conferències entre cristians i jueus, anomenades historiogràficament com “reunions d’adoctrinament”; i al segle XV les predicacions de Vicenç Ferrer. Tots aquests dispositius van donar com a resultat un progressiu descens demogràfic de les comunitats jueves i, efectivament, un increment del número de “nous cristians”, tot i que també van haver jueus que van optar per la fugida cap altres territoris més favorables a les seves conviccions religioses, com fou el cas dels jueus dels territoris catalans que van emigrar cap al Regne de França.
No obstant, quan semblava que el problema dels jueus estava solucionat, els conversos van ser considerats un problema per part dels “cristians vells” i també per part dels seus companys neocristians, degut a l’auge i consolidació d’una mentalitat més aviat poc tolerant i reticent amb els nouvinguts al si del credo.

Bateig d’una jueva i d’un jueu, detall del retaule de sant Marc, catedral de Manresa. S. XV (fotografia de Ramon Manent)

Bateig d’una jueva i d’un jueu, detall del retaule de sant Marc, catedral de Manresa. S. XV (fotografia de Ramon Manent)

Probablement, en algunes ciutats, les velles oligarquies instrumentalitzaren la ràbia anti-jueva, i posteriorment anti-conversa, per evitar que famílies d’origen convers arribessin a ocupar certs llocs de poder a l’administració municipal. Almenys així ho fa constatar Julio Valdeón quan intenta explicar els avalots de Toledo al 1449 contra els conversos, però cal destacar que no és possible extrapolar-ho a totes ciutats dels regnes de Castella i Aragó.

Aquest odi anti-convers no va beneficiar a integrar-se als nous-cristians en les seves noves estructures socials, els quals encara no s’havien desvinculat plenament dels seus orígens jueus. Aquest últim aspecte és el que J. Valdeón denomina “el judaisme sociològic”, és a dir, la continuïtat d’hàbits culturals, lingüístics i econòmics entre els neo-crsitians, que va dificultar la integració dels nous cristians, els quals ja eren fills o nets dels primers conversos, però sota la mirada dels vells cristians i sota el violent context de mitjans del segle XV qualsevol aspecte de la seva vida va ser deformat fins convertir-lo en un fet denunciable davant de la justícia divina, la Inquisició. Serà en aquest moment quan apareixerà la sospita de l’heretgia judaïtzant ja que es va creure que mentre hi haguessin jueus practicants, els conversos es veurien irremeiablement empesos a judaïtzar.
Calia fer front a la situació i va ser llavors quan es va creure convenient crear la Inquisició (1478), un organisme controlat per la monarquia que sota el pretext religiós jutgés i condemnés a certs conversos que, segons les oligarquies municipals, posaven en perill l’estabilitat política del regne. En altres paraules, es va postular que l’heretgia es trobava al cor de molts cristians nous i que la seva insolència al pretendre igualar-se social i culturalment amb els vells cristians havia de ser castigada pel procediment d’una justícia ràpida, severa i inflexible .

Amb aquest panorama es va produir una psicosis col•lectiva de “caça de judaïtzants o de criptojueus”. Els processos inquisitorials dels conversos ofereixen una enorme varietat de situacions, entre elles conversos que reconeixen participar del judaisme, altres que sostenen que no es senten ni jueus ni cristians, uns que afirmen que el seu cristianisme deixa bastant que desitjar, etc., però dintre d’aquestes acusacions també es troben els delatats per judaïtzar, que tampoc van estar lliures d’arbitrarietats, com per exemple falses denúncies per part de cristians vells que veien aspectes herètics en el més insospitat comportament del convers, possiblement incitats per competències econòmiques i professionals, polítiques o eclesiàstiques entre famílies, o bé denunciats pels propis jueus que criticaven que aquests conversos haguessin abandonat la seva fe.
Cal destacar que tampoc deuria resultar gaire difícil acusar als conversos de no seguir correctament les doctrines de l’Església ja que es trobaven en un període d’integració a la societat cristiana. De fet, el Tribunal de la Fe no va saber definir inequívocament l’heretgia judaïtzant , la Inquisició es va trobar davant d’un procés d’assimilació que en ocasions va respectar i en altres, segons la pressió social, va tallar d’arrel i va castigar sota el qualificatiu d’heretgia.

Finalment, caldria remarcar que, després d’una Guerra Civil (1475-1479), el fet d’unir tota la cristiandat hispànica contra un enemic comú, és a dir, els conversos i el suposat comportament judaïtzant, va suposar la reconstrucció de l’aparell estatal i l’establiment d’un nou control territorial sota la forma d’un tribunal eclesiàstic que, en tant que estava compost per clergues, depenia del poder civil. El seu objectiu era religiós, però també polític ja que va procurar la unitat ideològica dels súbdits, enfortint tant la institució eclesiàstica com la monarquia .

En conclusió, hom s’hauria de preguntar si efectivament va existir l’heretgia judaïtzant, amb plena consciència dels qui la practicaven voluntàriament, o si seria més convenient considerar que assenyalar les pràctiques jueves que restaven en el comportament dels conversos com herètiques fou més aviat una estratègia política dels Reis Catòlics. Acabaven de fer-se amb el tron de Castella, al 1475, quan va esclatar la guerra civil i al llarg del seu regnat es van haver d’enfrontar a una societat dividida. Era necessari canalitzar l’agitament social cap a una minoria religiosa que es trobés en decadència, i els jueus van ser els que van rebre aquest rol: ja havien patit els avalots de finals del segle XIV i les seves aljames destructurades cada dia aportaven menys seguretat per aquesta comunitat, només tenien dues opcions, fugir o convertir-se. Un cop que la majoria es va convertit, l’odi anti-jueu es va transformar en odi anti-convers, una comunitat nouvinguda al sistema cristià, dèbil, vulnerable.

Auto de Fe, Pedro Berruguete, 1495

Auto de Fe, Pedro Berruguete, 1495

La conversa amb Déu

El nou misticisme del segle XIII introduirà en la mentalitat medieval un aspecte innovador sobre la perfecció de l’ànima, esdevenint el contacte amb la divinitat l’estat més perfecte de l’ànima humana. Fins aleshores, per la institució eclesiàstica aquesta perfecció s’assolia amb el despullament material de l’ànima, és a dir, desfent-se de les pertinències materials del món mundà, i també cultivant les virtuts. Però per les místiques i pels místics, aquest despullament havia de ser més radical, hom havia de despullar-se fins i tot de les virtuts, de la seva pròpia persona, per arribar al Regne dels Cels i mantenir una “conversa amb Déu”.

Fragment manuscrit d'un poema de Hadewijch; Hs. Gent, UB, 941, f. 49rHadewijch (afschrift) - Hs. Gent, UB, 941, f. 49r

Fragment manuscrit d’un poema de Hadewijch; Hs. Gent, UB, 941, fol. 49r

Hadewijch d’Anvers (1235-1244), la primera beguina que va escriure en llengua materna (neerlandès mitjà de Brabant), deixarà constància en les seves cartes l’experiència mística amb Déu. El contacte que va experimentar la mística el va considerar com el punt final del seu viatge intern. Hadewijch exhortarà a les seves companyes a seguir el camí de les virtuts per poder arribar al país de l’Amor (Regne de Déu) i experimentar la unió amorosa de l’esperit amb la divinitat.

Com s’observa, la mística en efecte seguia la doctrina eclesiàstica ja que ella va cultivar les virtuts per arribar a Déu, PERÒ va anar un pas més enllà: va introduir la unió amb Déu com l’estadi final de les ànimes.

 Després, vaig restar perduda en el meu Estimat [Déu], i em vaig fondre en ell de manera que res va quedar de mi. (Visions, 7, 94-97).

Evidentment aquesta fusió amb la divinitat no serà acceptada per la jerarquia eclesiàstica ja que l’únic que podia tenir contacte amb la divinitat era el Papa (a més, la majoria d’aquests místics eren dones que escrivien en llengua vernacle…).

Paral·lelament a Hadewijch d’Anvers, sorgiran dues místiques nòrdiques que també experimentaran la unió amb Déu com l’estadi final del seu camí interior. Beatriu de Nazareth, original de Brabant, Bèlgica, (1200-1268), i la monja alemanya Matilda de Magdeburg. Beatriu considerarà e camí de les virtuts com un procés necessari per assolir el sisè estadi d’amor, estadi en el que l’ànima arriba al país de la llibertat (Déu).
Matilda també acabarà el seu viatge tant terrenal com espiritual (se’n va anar de pelegrinatge) amb la conversa amb Déu:

Llavors vaig abandonar totes les preocupacions
i vaig viatjar amb sant Pau al tercer cel,
quan Déu va esfondrar amorosament el meu cos pecador.
(La llum fluent de la divinitat; II, XIX, vv.66-68)

Finalment, s’incorporarà a aquesta doctrina innovadora del contacte amb la divinitat la necessitat de despullar-se fins i tot de les virtuts i del propi ego, un estadi on l’anul·lament de l’individu serà fonamental.
La beguina Margarita Porete († 1310) s’acomiadarà per sempre de les seves virtuts per poder viure sota la llei d’Amor (perfecció divina) i en el No-res (anul·lació individual) i així poder contactar amb Déu i romandre en el País de la Llibertat:

Virtuts, m’acomiado de vosaltres per sempre,
tindré el cor més lliure i alegre.
(…) m’he allunyat dels vostres perills, en els que em trobava amb gran contrarietat,
mai vaig ser lliure fins que em vaig desfer de vosaltres,
vaig marxar lluny dels vostres perills i vaig romandre en pau.
(El mirall de les ànimes simples, c.6, 10-24)

 

Detall d'una "B" historiada: ascensió de l'ànima per dos àngels; a Les Hores del comte d'Ormond; c. 1460-1467. British Library f.97v

Detall d’una “B” historiada: ascensió de l’ànima per dos àngels; Les Hores del comte d’Ormond; c. 1460-1467. London: British Library, f.97v

 

Els deures de les dones medievals

La realitat de les vides que vivien les dones a l’edat mitjana divergeix significativament de la imatge que ens ha arribat a través de la literatura d’aquell període sobre el seu paper i funció en la societat. Les dones medievals no es passaven el dia ni cosint, ni cantant, ni corrent pels jardins amb sedosos vestits de colors. Tampoc queien bojament enamorades dels forts cavallers que sortien a lluitar contra obstacles impossibles per aconseguir l’amor de la donzella més bella del seu país.

Tot i que el principal objectiu de la dona medieval havia de ser el de casar-se i convertir-se en una bona dona pel seu marit, aquesta dona tenia dues responsabilitats bàsiques: criar els seus fills i dur a terme les feines de la llar. I dintre d’aquest segon camp de les responsabilitats domèstiques s’incloïa l’haver d’ocupar-se de la reproducció, la criança i la socialització dels nens i de les nenes, del control, la transformació i la distribució dels aliments, de l’administració de la casa o cases de la família, de la preparació i enterrament dels morts. En el cas de pertànyer als estaments alts de la societat, les dames també havien de ser capaç de reemplaçar el marit en qualsevol moment i en qualsevol de les seves feines.

"Juny" a Les molt riques hores del duc de Berry dels germans Limbourg (1411-1416). Musée Condé, Chantilly, França

Fragment de “Juny” a Les molt riques hores del duc de Berry dels germans Limbourg (1411-1416). Musée Condé, Chantilly, França

Mentre que el marit estigués a fora a la cort o a la guerra, la que s’havia d’encarregar del senyoriu era la seva dona. Aquesta s’havia de preocupar de reparar les muralles, de mantenir el rendiment dels cultius i responsabilitzar-se dels plets.
La dama aristòcrata havia de conèixer les particularitats de la tinença i de les lleis feudals, en cas que els drets del senyor fossin irromputs, havia de gestionar la seva propietat i els seus súbdits, a més de seguir gestionant les seves pròpies responsabilitats domèstiques, i finalment havia de racionalitzar i gastar adequadament el patrimoni del que comptaven.
Aquesta aptitud era un dels requisits que es valorava a l’hora de pactar un matrimoni entre dues famílies, a part d’altres competències com la seva posició social, les seves aliances, la dot que aportava l’esposa, i la possibilitat de millora que brindava a la família del futur marit.

Tot i que la dona medieval havia de tenir habilitats per manejar i controlar les seves propietats i recursos, se la considerava un ésser inferior a l’home i mai podia assolir la majoria d’edat, per això havia d’estar sota la tutela del seu pare o germans. Quan la dona formava la seva família per via del matrimoni, no aconseguia l’autonomia, ans el contrari, el seu marit esdevenia el responsable de la seva voluntat i el dot que la núvia havia aportat al matrimoni passava a mans del seu espòs que en rebia l’ús de fruit, deixant a la dona exclosa de qualsevol control i domini del patrimoni.

Les dones, destinades a l’espai privat, van quedar excloses d’àmplies àrees jurídiques, les úniques dones que gaudien de certs privilegis i protecció civil van ser les femme sole, és a dir, les dones no casades i les viudes. El dret canònic concedia una especial protecció de Déu i del rei a les viudes (miserabilis persona) i també tenien prou autonomia com per escollir lliurement el seu estat futur, la viudetat o un nou matrimoni.
Com a dona viuda, els seus drets i deures eren els mateixos que els dels homes. Podien tenir en propietat terres, fins i tot per tinença militar, i realitzar juraments d’homenatges; també podien fer testament o contractes, podien ser demandants o ser demandades. En el cas de les dones no casades que no estaven subjectes ni al pare ni a cap dels seus germans, quan es casaven perdien tots els seus drets mentre durés la unió matrimonial. Les seves propietats restaven sota el control del seu marit fins a la seva mort, i tot i que ella continuava sent la propietària, en ocasions fins i tot perdien la propietat dels béns mobles a favor dels seus marits.
A la separació o defunció del marit, a la dona casada se li concedia la devolució dels béns que havia aportat al matrimoni, però si durant el matrimoni havia nascut un fill baró, seria aquest el que rebria automàticament els béns de la mare de per vida.