Els deures de les dones medievals

La realitat de les vides que vivien les dones a l’edat mitjana divergeix significativament de la imatge que ens ha arribat a través de la literatura d’aquell període sobre el seu paper i funció en la societat. Les dones medievals no es passaven el dia ni cosint, ni cantant, ni corrent pels jardins amb sedosos vestits de colors. Tampoc queien bojament enamorades dels forts cavallers que sortien a lluitar contra obstacles impossibles per aconseguir l’amor de la donzella més bella del seu país.

Tot i que el principal objectiu de la dona medieval havia de ser el de casar-se i convertir-se en una bona dona pel seu marit, aquesta dona tenia dues responsabilitats bàsiques: criar els seus fills i dur a terme les feines de la llar. I dintre d’aquest segon camp de les responsabilitats domèstiques s’incloïa l’haver d’ocupar-se de la reproducció, la criança i la socialització dels nens i de les nenes, del control, la transformació i la distribució dels aliments, de l’administració de la casa o cases de la família, de la preparació i enterrament dels morts. En el cas de pertànyer als estaments alts de la societat, les dames també havien de ser capaç de reemplaçar el marit en qualsevol moment i en qualsevol de les seves feines.

"Juny" a Les molt riques hores del duc de Berry dels germans Limbourg (1411-1416). Musée Condé, Chantilly, França

Fragment de “Juny” a Les molt riques hores del duc de Berry dels germans Limbourg (1411-1416). Musée Condé, Chantilly, França

Mentre que el marit estigués a fora a la cort o a la guerra, la que s’havia d’encarregar del senyoriu era la seva dona. Aquesta s’havia de preocupar de reparar les muralles, de mantenir el rendiment dels cultius i responsabilitzar-se dels plets.
La dama aristòcrata havia de conèixer les particularitats de la tinença i de les lleis feudals, en cas que els drets del senyor fossin irromputs, havia de gestionar la seva propietat i els seus súbdits, a més de seguir gestionant les seves pròpies responsabilitats domèstiques, i finalment havia de racionalitzar i gastar adequadament el patrimoni del que comptaven.
Aquesta aptitud era un dels requisits que es valorava a l’hora de pactar un matrimoni entre dues famílies, a part d’altres competències com la seva posició social, les seves aliances, la dot que aportava l’esposa, i la possibilitat de millora que brindava a la família del futur marit.

Tot i que la dona medieval havia de tenir habilitats per manejar i controlar les seves propietats i recursos, se la considerava un ésser inferior a l’home i mai podia assolir la majoria d’edat, per això havia d’estar sota la tutela del seu pare o germans. Quan la dona formava la seva família per via del matrimoni, no aconseguia l’autonomia, ans el contrari, el seu marit esdevenia el responsable de la seva voluntat i el dot que la núvia havia aportat al matrimoni passava a mans del seu espòs que en rebia l’ús de fruit, deixant a la dona exclosa de qualsevol control i domini del patrimoni.

Les dones, destinades a l’espai privat, van quedar excloses d’àmplies àrees jurídiques, les úniques dones que gaudien de certs privilegis i protecció civil van ser les femme sole, és a dir, les dones no casades i les viudes. El dret canònic concedia una especial protecció de Déu i del rei a les viudes (miserabilis persona) i també tenien prou autonomia com per escollir lliurement el seu estat futur, la viudetat o un nou matrimoni.
Com a dona viuda, els seus drets i deures eren els mateixos que els dels homes. Podien tenir en propietat terres, fins i tot per tinença militar, i realitzar juraments d’homenatges; també podien fer testament o contractes, podien ser demandants o ser demandades. En el cas de les dones no casades que no estaven subjectes ni al pare ni a cap dels seus germans, quan es casaven perdien tots els seus drets mentre durés la unió matrimonial. Les seves propietats restaven sota el control del seu marit fins a la seva mort, i tot i que ella continuava sent la propietària, en ocasions fins i tot perdien la propietat dels béns mobles a favor dels seus marits.
A la separació o defunció del marit, a la dona casada se li concedia la devolució dels béns que havia aportat al matrimoni, però si durant el matrimoni havia nascut un fill baró, seria aquest el que rebria automàticament els béns de la mare de per vida.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s