El pacte conjugal

El matrimoni, principalment, tenia la funció de formar aliances socials: quan la consanguinitat fallava, el matrimoni intervenia. No era simplement la unió de dues persones, sinó que era la unió de dues dinasties. Les famílies aristòcrates utilitzaven a les seves filles i el matrimoni estratègicament amb l’objectiu de mantenir, establir, o estrènyer la seva autoritat política i neutralitzar les potències enemigues.
Per això tota la família participava en el procés de seleccionar un marit apropiat per les seves joves, sent el consentiment del pare imprescindible per efectuar el matrimoni. Aquesta tradició cultural prové de les lleis visigòtiques i dels Fuero Juzgo, i va estar operativa fins a mitjans del segle XVI.

A principis de l’Edat mitjana, aquesta unió es garantia a través de la virginitat de la noia, legitimant així la continuació de les dues línies familiars, i per part del futur marit aportant un dot que de fet era la principal aportació econòmica al matrimoni. Aquest esponsalici consistia al menys en la dècima part de tots els béns del marit.
A mitjans del segle XII, s’imposà a Catalunya l’aportació econòmica femenina, l’eixovar. Aquest era d’origen romà i adjudicava un valor a la dona que la feia atractiva per les famílies que volien casar als seus hereus. Aquest dot femení indirecte era l’herència que la dona tenia dret a rebre dels seus pares.

Abans de casar a la parella, s’havien de realitzar les esposalles, que era la promesa del futur matrimoni que es codificaria en un contracte entre les dues famílies (pactum conjugale). Uns dies després, es celebrava la cerimònia de les núpcies.
Tot aquest ritual es dividia en quatre fases:
1. La donació de la núvia a través d’una cerimònia d’investidura. El pare de la noia unia les mans de l’espòs i l’esposa.
2. Donació de les arres, en forma d’anell o d’unes poques monedes, per part de la família de la núvia com a símbol de gratitud d’acollir-la en una nova llar
3. L’agenollament de la núvia davant del seu futur marit per afirmar que s’entrega sota la tutela d’un altre home que no és el seu pare.
4. El bes segellava públicament el matrimoni

Esposalles d'Alfons VIII de Castella i Elionor Plantagenet

Esposalles d’Alfons VIII de Castella i Elionor Plantagenet

Al segle XII, aquest model aristocràtic entrarà en conflicte amb el model eclesiàstic. L’església voldrà convertir el matrimoni en una institució sagramental.
Aquest nou model va ser dissenyat amb l’objectiu de reconciliar dos exigències contradictòries. La primera era la funció reproductora, amb la qual Déu havia dotat al matrimoni quan el va institucionalitzar al Paradís abans de la caiguda de la naturalesa humana com una continuació de l’acte de la creació i per anar reomplint el seu cel amb nous habitants. En segon terme, la necessitat de controlar els impulsos sexuals de la naturalesa humana, ja que l’església veia la sexualitat com la principal via de penetració del Diable. Per això, l’església va voler convertir el matrimoni en un sagrament (sacramentum), és a dir, en un “signe” de la unió entre Déu i les seves criatures i com a tal havia de rebre la benedicció eclesiàstica (a partir d’aquest moment s’introduirà la figura del capellà oficiant la cerimònia, tal i com ha arribat als nostres dies).
Les persones casades eren relegades al nivell més baix de la perfecció ja que encara que el matrimoni era tolerat, es considerava només com un remei contra la luxúria carnal. Era preferible que les persones dediquessin el seu cos al celibat. Tot i així, l’únic espai on la sexualitat era lícita era dintre del matrimoni: l’acte sexual havia d’estar subordinat estrictament al desig de procrear, i tot el plaer havia de ser omès tant com fos possible.

El pes de la cerimònia en el model eclesiàstic es focalitzava en les esposalles (desponsatio) i no tant en el casament en si com hem vist en el model aristocràtic. A més, en el model aristocràtic la figura del pare era de suma importància, era qui donava el consentiment i ajuntava les mans dels esposos. En canvi, en el model eclesiàstic, es tindrà en compte el consentiment de les dues parts individuals, espòs i esposa.
A partir d’aquest moment, el matrimoni serà de naturalesa indissoluble, tot i que qualsevol matrimoni que tingués com a objectiu la fornicació o fos incestuós seria dissolt a través d’una dispensa eclesiàstica.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s