Aborti venena, l’avortament a l’edat mitjana

L’única via de control de la fertilitat femenina que prescrivia l’Església medieval era la continència i estava en contra de l’anticoncepció dintre del matrimoni ja que l’únic objectiu d’aquesta unió era la procreació, i l’ús de mètodes anticonceptius era un símptoma de luxúria.

En el cas que la dona es quedés embarassada, la institució eclesiàstica mai optava per l’avortament si aquesta es negava a seguir en el seu estat, encara que la vida de la mare pogués còrrer perill. Per l’Església, aquesta pràctica era considerada un assassinat. No obstant, cal dir que el dret canònic estipulava que el fetus no tenia ànima fins passats quaranta dies de gestació, i si s’avortava durant aquest període, l’Església mostrava certa indulgència amb els càstigs com per exemple exiliar a la dona en lloc de sentenciar-la a mort o fer penitència. És més, al Decretum (c.1023) de Burchard de Worms s’exposa que és molt diferent que una dona pobra i senzilla avorti perquè no podria alimentar l’infant o si un fornicador du a terme pràctiques avortives per amagar el seu crim.

Les dones que van interrompre el seu embaràs, a part d’utilitzar mètodes directes com l’extracció del fetus (embriotomia), també van recórrer a mètodes naturals, com va ser la ingesta de certes “pocions” amb propietats avortives, aborti venena, compostes per plantes que dilataven la pelvis, provocant la pèrdua de l’embrió. Aquestes pocions s’elaboraven principalment amb apiol de les llavors del julivert, ruda i savina, però també s’hi afegia a la barreja  belladona, lligabosc, oli de cedre, fulles de col, mandràgora o arrel de prostituta (falguera mascle).
El coneixement de les propietats d’aquestes plantes van arribar a l’occident cristià a través de texts islàmics i jueus. En els tractats mèdics cristians comencen a aparèixer aquestes tècniques a partir del segle XII, però sempre mostrant certa reticència i dubtes sobre la seva eficàcia.

Manuscrit del segle XIII del Herbarium Apuleii Platonici, de Luci Appuleu (segle IV dc)

Finalment, un últim mètode que s’ha de tenir en compte és el cotius interruptus i l’extracció d’esperma de la vagina de la dona amb esponges o altres estris, que a partir del segle XII apareixeran en texts de canonistes considerant-ho com una pràctica antinatural i contaminant  del ritual de la procreació.

Escena íntima a Tacuinum Sanitatis, manuscrit del segle XIV

Anuncis

2 pensaments sobre “Aborti venena, l’avortament a l’edat mitjana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s