La porta d’entrada del diable

La dona, aquell ens inferior que per mitjà de la seva sexualitat atrapa als homes i els desvia del camí de les virtuts.

Aquest vindria a ser a grosso modo el concepte que a l’Edat Mitjana es tenia del gènere femení, caracteritzat per l’Eva bíblica que va cometre el pecat original, llençant a Adam i als seus descendents a viure fora del Paradís. Aquesta taca en l’historial femení perseguirà a les dones al llarg de la història i l’Església s’encarregarà de marcar les seves vides sobretot a l’època medieval. Així quedarà documentat en la literatura en llengua llatina, una literatura anti-femenina produïda principalment pels membres masculins de les institucions eclesiàstiques. Quelcom que avui en dia segueix sent el pa de cada dia, tan sols ens hem de fixar en la colla composta només d’homes que estan decidint sobre la llei de l’avortament, restringint la llibertat i els drets de les dones d’escollir sobre el seu propi cos.

Tornant als segles que ens interessen, al llarg del segle XII i XIII començaran a proliferar un seguit de texts religiosos, filosòfics i mèdics que tindran com a objectiu infravalorar la dona ja que, fruit de la cultura cortès i l’esperit de cavalleria, el gènere femení estava vivint un període d’enaltiment.
Tota aquesta oposició la podem trobar concentrada en la tradició literària eclesiàstica dels contemptus mundi. En aquests texts s’exposarà que el destí de l’ànima consisteix en assolir un estat angèlic per arribar al Regne de Déu i tot allò que s’aparti d’aquesta finalitat i d’aquest estat espiritual serà il·legítim pels homes. En aquest sentit, el rebuig de la carn, i particularment de la vida sexual, s’expressava amb vehemència i per això en els contemptus mundi, entre aquelles realitats rebutjades i durament criticades, es troba la dona com la personificació d’aquesta sexualitat negada.

Segons aquestes fonts literàries, la dona és principalment la gran responsable de tots els mals del món, provoca el desordre, la destrucció i la ruïna, és ella la que ensenya el mal i incita a ell, ja que ella és la porta d’entrada del diable (ianua diaboli). És malvada i criminal i es troba infectada  per impulsos irresistibles deshonrosos i prohibits. És descrita com un ésser superb, venjador i capaç d’utilitzar un immens poder per arribar als seus propòsits, que sovint solen ser posar obstacles i temptacions als homes per fer-los caure en el seu engany:

“La dona, dolç mal, amb els seus afalacs destrueix, pèrfida, la ment i la força viril”
Roger de Caen, De vita monachorum, vv.338-339

Aquesta concepció eclesiàstica de la dona aconseguirà penetrar en la cultura cortès i en la seva literatura. Aquest canvi quedarà reflectit en la producció literària del segle XIII, tant en l’escriptura de noves novel·les de cavalleries, així com en la reinterpretació de les novel·les ja escrites dècades abans. La novel·la La mort del rei Artús (c. 1225) sintetitza aquesta transformació, l’autor va voler plasmar en la seva obra aquestes doctrines sobre els vicis de la dona i les conseqüències desatrosses del comportament femení. La novel·la agafarà la figura de la reina Ginebra i la desvirtuarà, només li concedirà la paraula a Ginebra quan calgui deixar constància de la dimensió decadent de la dama, és a dir, quan la reina es trobi en una crisi de gelosia o al marge de la desesperació, i sempre per evocar l’amor que el seu amant, Lancelot, experimenta per ella i no pas per exprimir els seus propis sentiments. La reina es convertirà en aquell personatge femení que apartarà als homes de la perfecció i per a que no hi hagi cap altra lectura, l’autor es forçarà en retratar a Ginebra com la Eva de la cort artúrica, redactant unes línies que recorden a una certa escena bíblica…

Sant Miquel de Hildesheim, Alemanya; Detall d’Eva (1192)

“El matí en el que va arribar el rei a Camelot, el meu senyor Galvany estava menjant amb altres molts cavallers a la taula de la reina; a una habitació, junt a la sala, havia un cavaller s’anomenava Avarlan, que odiava al meu senyor Galvany: havia enverinat la fruita, amb la qual pensava fer-lo morir, però li va semblar que, si li donava a la reina, aquesta la oferiria a aquell abans que a cap altre (…) La reina  va prendre la fruita, sense sospitar res de la traïció, i li va donar a un cavaller que era company de la Taula Rodona, anomenat Geraint de Caraeu; (…) va menjar-la i, tan aviat com el mos va passar pel coll, va caure mort davant la reina i davant de tots aquells que estaven a la taula.” (c.62)

L’única via que la dona pot contemplar per redimir-se dels seus pecats és el de la penitència, retirar-se a un convent per netejar les seves culpes i així no seguir fent caure als homes a les seves trampes d’amor, per no allunyar-los de la salvació i la perfecció celestial.

Bibliografia recomanada: 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s